http://www.monestirs.cat/monst/segria/csi21hort.htm
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Lleida_el_1563,_per_Wygnaerde.jpg
lunes, 29 de junio de 2015
domingo, 15 de marzo de 2015
caballeros de San Juan comanda de Orta
http://www.zaragoza.es/ciudad/usic/fondos/detalle_Fondo?id=21599
a instancia de los jurados, concejo y universidad de la ciudad de Zaragoza, y de Micer Alonso Muñoz de Pamplona, jurista, vecino de Zaragoza, arrendador por 3 años y por la cantidad de 3000 florines de oro, de los frutos y rentas de la encomienda de Orta, de la castellanía de Amposta, perteneciente por provisión canónica a Fray Alonso Muñoz de Pamplona, caballero de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra los vecinos y habitantes de Barcelona y del principado de Cataluña, por el secuestro de todas las pertenencias y rentas de aquella encomienda hecha por Jaime Llunes, alguacil real, y Cristóbal de Costa, vecino de Tortosa, en virtud de provisión de Don Juan Hernández Manrique, marqués de Aguilar, y conde de Castañeda, lugarteniente general en el Principado de Cataluña. (1544)
Viage del rey Carlos Segundo a Aragon 1677
pag 58 Finalmente, en nombre de la Nobilifsima Religion de San Juan de Jerusalen, llegò a los Pies del Rey, la Ilustrisima, y Venerable Asamblea, de la Castellania de Amposta, en Argon, precediendo à los Comendadores, Cavalleros, y Religiosos, de que entonces se formaua, è interuinieron en ella,...Don Manuel de la Cerda y Granada, Comendador de Orta...
En el cas d’Orta és relaciona quan era ocupada per les tropes borbòniques, les quals feren enderrocar el castell sobre el 1706 amb totes les edificacions hospitalàries corresponents. Segons un informe que és conserva redactat el 1712 pel mestre d’obresMiquel de Portua, fa la proposta de comprar uns baixos i pati a poca distància de la plaça d’Orta, per part de la comanda hospitalària per construir la nova seu, amb habitatge per al comanador, graners, trulls i cellers. Per altra banda diu que les obres tenien un pressupost de 500 lliures valencianes, tot i aprofitar la pedra del castell i la fusta de la pineda. No especifica si tot és obra nova o reedificació i adequació d’un antic edifici sobre el solar de 70 pams que indica, coincident amb la ubicació actual. Sigui com sigui, el 1721 les obres estaven enllestides i transmetem d’aquest document el següent paràgraf: “Casa con jardin y un patio para tener gallinas contigua a dicha casa que de nuebo ha fabricado dicho noble comendador don Jeronimo Muñoz de Pamplona a sus expensas después de demolido dicho castillo”. Amb posterioritat es va comprar un pati ja per l’any 1736 on hi havia tres trulls pel vi i l’oli. Totes aquestes dates deixen entreveure que la casa havia estat construïda abans, i possiblement es va reedificar i ampliar. Respecte a l’escut de Navarra del qual era oriünd el comanador Muñoz, també sembla afegit quan es va fer càrrec de l’edifici, al menys, les pedres que l’envolten foren retallades, en particular les de l’arc de la porta, on cap la possibilitat fos fet expressament com suport a la base de l’escut de pedra, quina fondària és inferior a les pedres dels costats, donant la sensació d’haver estat sobreposat. En aquest anys d’ocupació espanyola que encara perduren, havent perdut les llibertats nacionals els catalans, en abolir Felip V d’Espanya per mitjà del Decret de Nova Planta (ocupació militar, abolició de la llengua, edició de llibres en català, entre altres), Orta passa a dependre de la Castellania d’Amposta, marcadament dirigida sota el domini de les directrius del nou estat espanyol, ocupant els càrrecs polítics, religiosos (bisbes en particular), notaries i altre funcionariat públic, tots de procedència castellana, que el poble va d’haver acceptar en resignació. Alhora va començar la destrucció de tots els castells catalans, donant permís i fins i tot obligar agafar les seves pedres per les noves construccions particulars. Per això a la nostra terra el nom de “castellania” no va agradar mai i fou acceptat de bon grat el de Terra Alta. Deixant la part històrica que sempre ens recorda tants anys de submissió involuntària, seguim amb l’edifici, la casa també és coneguda com casa de la Comanda i Casa Membrado, possiblement pel cognom de la família que la va ocupar, tot i no aparèixer en cap de les amortitzacions efectuades el segle XIX, possiblement per tindre ja propietari. Actualment és de propietat particular, desconeixent l’arquitectura del seu interior. De la part visible de la façana, al primer pis disposa de quatre grans finestrals amb porticons de fusta, i al pis de sobre una bateria de nou finestres iguals on es pot considerar les engolfes de la casa. Al costat dret sobresurt una garita de pedra, on possiblement hi havia guàrdia per custodiar la casa. Pel desguàs de les aigües tres gàrgoles força llargues es poden apreciar a peu de carrer amb facilitat. Part d’aquest text, ha estat gràcies a les publicacions de Salvador Carbó i Sabaté.
La tributació d’impostos és coneix des que l’home és va voler administrar i viure en convivència, ja en època prehistòrica. És un tema que en haver de pagar sempre està mal vist per la butxaca, però en la edat mitjana a la qual ens referim en crear la Casa del Delme, el gravamen era de la dècima part de la producció agrària, que com sempre, també hi havia defraudadors que venien sota ma, o portaven els sacs directament a casa. Els temps han canviat, però la “pilleria” no. De tota manera altres impostos locals els podia imposar per part de l’església en efectuar les seves construccions de temples, ermites i altres necessitats, així com la Junta, ó Juntes Locals per l’obra civil o despeses sanitàries i de caritat.
Anem per l’edifici que contemplem a pocs metres de la plaça, i segons el mirem, no difereix gaire de les construccions medievals, de tal manera que encara una mica més si el comparem amb l’edifici de l’Ajuntament pel que fa a línies i finestres. No obstant aquesta observació no sabem de cert la data de la seva edificació, però tot fa suposar podia haver estat un palau d’una família benestant o en rang de noblesa, donat que altres edificis del Delme de poblacions veïnes així va succeir.
a instancia de los jurados, concejo y universidad de la ciudad de Zaragoza, y de Micer Alonso Muñoz de Pamplona, jurista, vecino de Zaragoza, arrendador por 3 años y por la cantidad de 3000 florines de oro, de los frutos y rentas de la encomienda de Orta, de la castellanía de Amposta, perteneciente por provisión canónica a Fray Alonso Muñoz de Pamplona, caballero de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra los vecinos y habitantes de Barcelona y del principado de Cataluña, por el secuestro de todas las pertenencias y rentas de aquella encomienda hecha por Jaime Llunes, alguacil real, y Cristóbal de Costa, vecino de Tortosa, en virtud de provisión de Don Juan Hernández Manrique, marqués de Aguilar, y conde de Castañeda, lugarteniente general en el Principado de Cataluña. (1544)
- La encomienda de Orta está situada dentro de la castellanía de Amposta, en el priorato de Aragón, poseída por caballeros aragoneses; su último poseedor fue Fray Juan Pertusa de Sarnes, natural de Zaragoza.
Viage del rey Carlos Segundo a Aragon 1677
pag 58 Finalmente, en nombre de la Nobilifsima Religion de San Juan de Jerusalen, llegò a los Pies del Rey, la Ilustrisima, y Venerable Asamblea, de la Castellania de Amposta, en Argon, precediendo à los Comendadores, Cavalleros, y Religiosos, de que entonces se formaua, è interuinieron en ella,...Don Manuel de la Cerda y Granada, Comendador de Orta...
En el cas d’Orta és relaciona quan era ocupada per les tropes borbòniques, les quals feren enderrocar el castell sobre el 1706 amb totes les edificacions hospitalàries corresponents. Segons un informe que és conserva redactat el 1712 pel mestre d’obresMiquel de Portua, fa la proposta de comprar uns baixos i pati a poca distància de la plaça d’Orta, per part de la comanda hospitalària per construir la nova seu, amb habitatge per al comanador, graners, trulls i cellers. Per altra banda diu que les obres tenien un pressupost de 500 lliures valencianes, tot i aprofitar la pedra del castell i la fusta de la pineda. No especifica si tot és obra nova o reedificació i adequació d’un antic edifici sobre el solar de 70 pams que indica, coincident amb la ubicació actual. Sigui com sigui, el 1721 les obres estaven enllestides i transmetem d’aquest document el següent paràgraf: “Casa con jardin y un patio para tener gallinas contigua a dicha casa que de nuebo ha fabricado dicho noble comendador don Jeronimo Muñoz de Pamplona a sus expensas después de demolido dicho castillo”. Amb posterioritat es va comprar un pati ja per l’any 1736 on hi havia tres trulls pel vi i l’oli. Totes aquestes dates deixen entreveure que la casa havia estat construïda abans, i possiblement es va reedificar i ampliar. Respecte a l’escut de Navarra del qual era oriünd el comanador Muñoz, també sembla afegit quan es va fer càrrec de l’edifici, al menys, les pedres que l’envolten foren retallades, en particular les de l’arc de la porta, on cap la possibilitat fos fet expressament com suport a la base de l’escut de pedra, quina fondària és inferior a les pedres dels costats, donant la sensació d’haver estat sobreposat. En aquest anys d’ocupació espanyola que encara perduren, havent perdut les llibertats nacionals els catalans, en abolir Felip V d’Espanya per mitjà del Decret de Nova Planta (ocupació militar, abolició de la llengua, edició de llibres en català, entre altres), Orta passa a dependre de la Castellania d’Amposta, marcadament dirigida sota el domini de les directrius del nou estat espanyol, ocupant els càrrecs polítics, religiosos (bisbes en particular), notaries i altre funcionariat públic, tots de procedència castellana, que el poble va d’haver acceptar en resignació. Alhora va començar la destrucció de tots els castells catalans, donant permís i fins i tot obligar agafar les seves pedres per les noves construccions particulars. Per això a la nostra terra el nom de “castellania” no va agradar mai i fou acceptat de bon grat el de Terra Alta. Deixant la part històrica que sempre ens recorda tants anys de submissió involuntària, seguim amb l’edifici, la casa també és coneguda com casa de la Comanda i Casa Membrado, possiblement pel cognom de la família que la va ocupar, tot i no aparèixer en cap de les amortitzacions efectuades el segle XIX, possiblement per tindre ja propietari. Actualment és de propietat particular, desconeixent l’arquitectura del seu interior. De la part visible de la façana, al primer pis disposa de quatre grans finestrals amb porticons de fusta, i al pis de sobre una bateria de nou finestres iguals on es pot considerar les engolfes de la casa. Al costat dret sobresurt una garita de pedra, on possiblement hi havia guàrdia per custodiar la casa. Pel desguàs de les aigües tres gàrgoles força llargues es poden apreciar a peu de carrer amb facilitat. Part d’aquest text, ha estat gràcies a les publicacions de Salvador Carbó i Sabaté.
La tributació d’impostos és coneix des que l’home és va voler administrar i viure en convivència, ja en època prehistòrica. És un tema que en haver de pagar sempre està mal vist per la butxaca, però en la edat mitjana a la qual ens referim en crear la Casa del Delme, el gravamen era de la dècima part de la producció agrària, que com sempre, també hi havia defraudadors que venien sota ma, o portaven els sacs directament a casa. Els temps han canviat, però la “pilleria” no. De tota manera altres impostos locals els podia imposar per part de l’església en efectuar les seves construccions de temples, ermites i altres necessitats, així com la Junta, ó Juntes Locals per l’obra civil o despeses sanitàries i de caritat.
Anem per l’edifici que contemplem a pocs metres de la plaça, i segons el mirem, no difereix gaire de les construccions medievals, de tal manera que encara una mica més si el comparem amb l’edifici de l’Ajuntament pel que fa a línies i finestres. No obstant aquesta observació no sabem de cert la data de la seva edificació, però tot fa suposar podia haver estat un palau d’una família benestant o en rang de noblesa, donat que altres edificis del Delme de poblacions veïnes així va succeir.
Conocida también como la casa de la encomienda o del diezmo, es un palacio renacentista construido a caballo de los siglos XVI y XVII y era la casa donde vivía el comendador de la orden hospitalaria. El estilo arquitectónico corresponde al renacentismo leridano, con una galería de arcos de medio punto en el desván y una garita de vigilancia en uno de sus extremos.
Actualmente la construcción es de propiedad particular pero en su tiempo fue la residencia oficial del recaudador de tributos de la orden de los hospitalarios.
El escudo labrado sobre la puerta correspondiente al reino de Navarra sugiere el origen del último comendador que algunos estudiosos han identificado como Jerónimo Muñoz de Pamplona.
http://www.archivesportaleurope.net/ead-display/-/ead/pl/aicode/ES-28079-AHN9/type/fa/id/ES-AHN-28079-UD-178121/unitid/ES-AHN-28079-UD-1579870
http://www.archivesportaleurope.net/ead-display/-/ead/pl/aicode/ES-28079-AHN9/type/fa/id/ES-AHN-28079-UD-178121/unitid/ES-AHN-28079-UD-1579870
martes, 24 de febrero de 2015
Visitas pastorales del obispo de Tortosa
DOCUMENTS IMPORTANTS – VISITES PASTORALS
Si com anteriorment s’ha fet esment de la manca de documentació existent a la pròpia vila d’Orta, per la desaparició dels arxius parroquials, ens valem del arxiu històric diocesà de la Catedral de Tortosa, per mitjà de les visites pastorals, que de l’època medieval ens permeten conèixer fets i estat del patrimoni, com altres dades que son història d’aquesta església parroquial.
Ens valem una vegada més, per fer-ne un resum, de la bibliografia publicada pel nostres estimat escriptor Joan-Hilari Muñoz, en considerar que la seva aportació mereix el nostre reconeixement al treball efectuar en extreure aquesta informació dels arxius anteriorment citats.
La primera visita consultada és la que va efectuar l’any 1500 feta per Joan de Cardona, bisbe titular de la diòcesi sarda de Ploaghe (illa de Sardenya), que actuava com a bisbe auxiliar de la diòcesis de Tortosa, en representació de Joan d’Aragó. Així sabem que l’església d’Ora disposava únicament de la capçalera i un primer tram, havent de rector Mn. Lluís Amargós i vicari Mn. Joan Pastor. Fet el cerimonial de presentació es treu d’un cofrenet d’argent el Santíssim Sagrament com era costum. De l’estat es trobaven els altars del temple només consta l’existència d’un retaule major i altres de secundaris que estaven ben ornats sense mostrar cap mancança. Respecte als benifets que hi havia fundats, les fonts baptismals, les crísmeres i la resta d’elements litúrgics estaven en bon estat sense necessitat de cap reparació. La única observació que va fer als jurats va ser; “facen una trona en la dita sglésia e deroquen la que y és, açó per d’ací a Nadal primer vinent”.La visita següent la tenim l’any 1555 feta per Ferran de Lloaces, havent de rector Mn. Tomàs Monfort com a titular, però no resident , essent encarregats de la parròquia Mn. Guillem Real i Mn. Antoni Guerau. De l’absència del rector titular, ja es va explicar en el capítol anterior, era habitual en rectories de certa importància, què en alguns casos (com ara torna a passar) per crisi econòmica de les rendes parroquials obligava acumular tres càrrecs de rector simultàniament, i en aquest cas Mn. Lluís Amargós també ho era d’Arenys de Lledó i Queretes, si be estaven ateses degudament. D’aquesta inspecció sabem que l’altar major dedicat a Sant Joan Baptista, tenia dos benifets; un per en Pere Gaçull i la seva esposa Guiamoneta sota la mateixa advocació que el sant titular de l’altar, i l’altre benifet existent fundat per na Massaneta. El prevere beneficiat era Mn. Miquel Alòs que residia a Orta i va guardar tota la documentació corresponent al benifet. D’aquesta visita pastoral sabem que un dels altars era el de la Concepció de la Mare de Déu, seguit del dedicat a Sant Sebastià on consta també la fundació d’un benifet, ambdós amb pena de 20 lliures barceloneses en cas d’incompliment. De menor importància seguin els quatre altars dedicats a la Ànimes del Purgatori, el Crucificat, Sant Cristòfol i Santa Margarida, en aquest últim “no se diu missa”, interpretant estava més abandonat. La visita conclou dient que els ornaments, edifici del temple i el fossar estaven ben conservats
Si com anteriorment s’ha fet esment de la manca de documentació existent a la pròpia vila d’Orta, per la desaparició dels arxius parroquials, ens valem del arxiu històric diocesà de la Catedral de Tortosa, per mitjà de les visites pastorals, que de l’època medieval ens permeten conèixer fets i estat del patrimoni, com altres dades que son història d’aquesta església parroquial.
Ens valem una vegada més, per fer-ne un resum, de la bibliografia publicada pel nostres estimat escriptor Joan-Hilari Muñoz, en considerar que la seva aportació mereix el nostre reconeixement al treball efectuar en extreure aquesta informació dels arxius anteriorment citats.
La primera visita consultada és la que va efectuar l’any 1500 feta per Joan de Cardona, bisbe titular de la diòcesi sarda de Ploaghe (illa de Sardenya), que actuava com a bisbe auxiliar de la diòcesis de Tortosa, en representació de Joan d’Aragó. Així sabem que l’església d’Ora disposava únicament de la capçalera i un primer tram, havent de rector Mn. Lluís Amargós i vicari Mn. Joan Pastor. Fet el cerimonial de presentació es treu d’un cofrenet d’argent el Santíssim Sagrament com era costum. De l’estat es trobaven els altars del temple només consta l’existència d’un retaule major i altres de secundaris que estaven ben ornats sense mostrar cap mancança. Respecte als benifets que hi havia fundats, les fonts baptismals, les crísmeres i la resta d’elements litúrgics estaven en bon estat sense necessitat de cap reparació. La única observació que va fer als jurats va ser; “facen una trona en la dita sglésia e deroquen la que y és, açó per d’ací a Nadal primer vinent”.La visita següent la tenim l’any 1555 feta per Ferran de Lloaces, havent de rector Mn. Tomàs Monfort com a titular, però no resident , essent encarregats de la parròquia Mn. Guillem Real i Mn. Antoni Guerau. De l’absència del rector titular, ja es va explicar en el capítol anterior, era habitual en rectories de certa importància, què en alguns casos (com ara torna a passar) per crisi econòmica de les rendes parroquials obligava acumular tres càrrecs de rector simultàniament, i en aquest cas Mn. Lluís Amargós també ho era d’Arenys de Lledó i Queretes, si be estaven ateses degudament. D’aquesta inspecció sabem que l’altar major dedicat a Sant Joan Baptista, tenia dos benifets; un per en Pere Gaçull i la seva esposa Guiamoneta sota la mateixa advocació que el sant titular de l’altar, i l’altre benifet existent fundat per na Massaneta. El prevere beneficiat era Mn. Miquel Alòs que residia a Orta i va guardar tota la documentació corresponent al benifet. D’aquesta visita pastoral sabem que un dels altars era el de la Concepció de la Mare de Déu, seguit del dedicat a Sant Sebastià on consta també la fundació d’un benifet, ambdós amb pena de 20 lliures barceloneses en cas d’incompliment. De menor importància seguin els quatre altars dedicats a la Ànimes del Purgatori, el Crucificat, Sant Cristòfol i Santa Margarida, en aquest últim “no se diu missa”, interpretant estava més abandonat. La visita conclou dient que els ornaments, edifici del temple i el fossar estaven ben conservats
La visita següent la tenim l’any 1555 feta per Ferran de Lloaces, havent de rector Mn. Tomàs Monfort com a titular, però no resident , essent encarregats de la parròquia Mn. Guillem Real i Mn. Antoni Guerau. De l’absència del rector titular, ja es va explicar en el capítol anterior, era habitual en rectories de certa importància, què en alguns casos (com ara torna a passar) per crisi econòmica de les rendes parroquials obligava acumular tres càrrecs de rector simultàniament, i en aquest cas Mn. Lluís Amargós també ho era d’Arenys de Lledó i Queretes, si be estaven ateses degudament. D’aquesta inspecció sabem que l’altar major dedicat a Sant Joan Baptista, tenia dos benifets; un per en Pere Gaçull i la seva esposa Guiamoneta sota la mateixa advocació que el sant titular de l’altar, i l’altre benifet existent fundat per na Massaneta. El prevere beneficiat era Mn. Miquel Alòs que residia a Orta i va guardar tota la documentació corresponent al benifet. D’aquesta visita pastoral sabem que un dels altars era el de la Concepció de la Mare de Déu, seguit del dedicat a Sant Sebastià on consta també la fundació d’un benifet, ambdós amb pena de 20 lliures barceloneses en cas d’incompliment. De menor importància seguin els quatre altars dedicats a la Ànimes del Purgatori, el Crucificat, Sant Cristòfol i Santa Margarida, en aquest últim “no se diu missa”, interpretant estava més abandonat. La visita conclou dient que els ornaments, edifici del temple i el fossar estaven ben conservats.
El nou bisbe de Tortosa fra Martín de Córdoba y Mendoza, va fer diverses visites pastorals a Orta, la primera de les quals fou el 18 de març de 1561, és a dir tan sols sis anys després de l’anterior. Aquesta primera visita al poc de la seva possessió com a bisbe, és deguda en estar convocat al Concili de Trento per determinar el futur de l’església catòlica. D’aquesta visita, després dels protocols de rigor de presentació i repàs general que va trobar correcte, va incidir en dir als jurats; “que facen dins dos mesos un vas de terra ab son cubertor de terra per a estar les aygues baptismals”. En això es volia impedir la caiguda d’elements estranys com insectes, i pols dintre les aigües baptismals que eren canviades un cop l’any el dia de Dissabte Sant. De la revisió als olis de les crismeres van passar la inspecció, però en el cas dels ornaments va detectar què; “Moltes stovalles y tovalloles ha menester repunts”. De la resta dels altars, el temple i el fossar ho va trobar tot correcte. En retornar del Concili de Trento a l’any 1568, la visita pastoral la delega al seu vicari i frare dominicà fra Lluís Mas, que resulta una de les visites més acurades i dures, en aplicació als acords de citat Concili, en estar absent el rector titular Joan Marçà precisament a Roma, donà ordre als dos preveres d’Orta en donar serveis religiosos també a la veïna població de Prat de Comte, sufragània de la primera. En veure que les fonts del baptisme no eren tapades com era manat en la visita anterior, va imposar als jurats la pena de deu lliures com establia a la visita anterior. De l’altar major va fer anotar la falta de tovalles noves manant als jurats en fer-ne dues de noves. De la capella del Crucifix incideix en tapar un forat al sostre i arreglar el paviment, apart de considerar no estava el suficientment net, fen avisar al benifet que en aquell moment estava a València. Del següent altar de la Concepció de la Mare de Déu trobat tot correcte fa anotar la obligació de fer misses. A l’altar de la Mare de Déu de Gràcia també ordena sota pena de deu lliures a; “dins sis mesos orne dit altar de tovalles, cobrialts, ara i frontals”. De la resta dels altar i en particular al de Santa Margarida va fer les amonestacions necessàries sota pena del pagament corresponent, per tots els petits defectes trobats, així com la obligació de dir missa, al menys cada quinze dies. Dels objectes al culte i ornament foren tantes les observacions i manaments efectuats, què resulta fins i tot impossible enumerar, sobretot en reparacions als objectes d’orfebreria tot en un termini de sis mesos, sota pena de la multa corresponent. De la visita al fossar va dir; “...lo postich està molt dolent y les parets no adobades y per quant en la visita passada los fonch manat que adobassin dites portes y parets y no són fets y açò sots pena de V lliures y no u han fet, mana ésser feta execució en dita pena y a la pena de altres deu lliures, fassen acabar dit postich y les portes, de manera que no y entren animals”. Aquest fet dels animals era per evitar desenterrar restes de difunts. Respecte a l’edifici va fer anotar en el termini de sis mesos fer arreglar el terrat; “de manera que no.s ploga y fassen una casseta en lo tarrat per als conjuros. En aquest sentit posa en evidència que a meitat del segle XVI les cobertes de l’església parroquial d’Orta tenien problemes. En entrar a l’hospital del qual era competència de les autoritats del bisbat, considera el seu estat de lamentable, obligant als jurats a fer les reparacions oportunes en el termini de sis mesos i de parar dos llits i corregir altres desperfectes. En acabar la visita inspectora per la part material, passa a la part administrativa i eclesiàstica per donar ordres i manaments, que comença pels preveres residents a la parròquia, vicaris i beneficiats, i se’ls obliga a portar un control exhaustiu de les misses a celebrar i al baciner del bací de les Ànimes que donés a conèixer l’estat dels comptes de la seva administració econòmica. També va imposar una pena de tres lliures a Mn. Miquel Alòs, Francesc Alòs i Joan Pastor, a més de la suspensió temporal de la cura d’ànimes del darrer, a causa d’haver estat afectats per un procés iniciat contra ells, que el visitador no detalla. Del total de les penes imposades que sumen 40 lliures, les reparteix en quatre parts, de les quals tres son per les reparacions a l’hospital, i l’altra per als còfrens de sa senyorial. En el cas d’impagament els amenaça amb l’excomunió fins pagar la pena imposada.
miércoles, 18 de febrero de 2015
EL CONVENT D'ORTA
Catars
http://www.raco.cat/index.php/ButlletiCE
TA/article/viewFile/216628/295198
Un muy buen articulo sobre el convento
http://mgiribetshistoria.blogspot.com.es/2014/07/horta-de-sant-joan.html
Los templarios habían acumulado muchas tierras al oeste y al sur de Cataluña mediante su estrategia de donaciones y derechos de conquista. Disponían además de una poderosa flota, con la que el famoso Jaume I el Conqueridor, el bisnieto del templario Ramón Berenguer IV, conquistó Mallorca y Valencia. Jaume I, que había sido criado por los templarios en el castillo de Monzón, cedió a la Orden el beneficio de un tercio de ambas ciudades conquistadas. Su nieto, Jaume II el Just (1291-1327), siempre con la ayuda de de los templarios y sus barcos, reinó en Cataluña, Aragón, Valencia, Mallorca, Cerdeña, Sicilia y Nápoles. Así pues,la confederación catalanoaragonesa y sus socios templarios se habían convertido en la nueva gran potencia mediterránea.
http://www.raco.cat/index.php/ButlletiCE
TA/article/viewFile/216628/295198
Un muy buen articulo sobre el convento
http://mgiribetshistoria.blogspot.com.es/2014/07/horta-de-sant-joan.html
Los templarios habían acumulado muchas tierras al oeste y al sur de Cataluña mediante su estrategia de donaciones y derechos de conquista. Disponían además de una poderosa flota, con la que el famoso Jaume I el Conqueridor, el bisnieto del templario Ramón Berenguer IV, conquistó Mallorca y Valencia. Jaume I, que había sido criado por los templarios en el castillo de Monzón, cedió a la Orden el beneficio de un tercio de ambas ciudades conquistadas. Su nieto, Jaume II el Just (1291-1327), siempre con la ayuda de de los templarios y sus barcos, reinó en Cataluña, Aragón, Valencia, Mallorca, Cerdeña, Sicilia y Nápoles. Así pues,la confederación catalanoaragonesa y sus socios templarios se habían convertido en la nueva gran potencia mediterránea.
martes, 17 de febrero de 2015
lunes, 16 de febrero de 2015
Las otras Ortas
Orta esta acompañada por otras ciudades que comparten su nombre y mlsma histora. Encontra.mos ORTAS desde Turquia a Portigal. por cercnia nos fijaremos en tres
De estas tenemos documentos historicos desde la reconqidta y aunque oficialmente hoy tengan otro nombre la historia nos dice que durante muchos siglos compartieron nombre y vírgenes. ENSTRUCCION
Aldea d’Orta a la província de Conca (Huerta de la Obispalia)
La primera vegada que apareix el nom d'Orta com a tal, és en un document datat a Toledo el 14 novembre 1183, en el qual, Alfonso VIII dóna a la catedral de Conca "... el llogaret d'Orta,” totam et íntegram “... amb tot el seu terme i totes les seves pertinences per tenir lliurement i per sempre .
La reconquesta d'Orta va ser duta a terme per Alfonso VII, segurament entre 1144 i 1147, uns anys abans de la presa de Conca, portada a terme per Alfonso VIII en 1177. Aquest rei va ser el que va començar la repoblació, amb colons del nord i francesos. Orta devia ser colonitzada entre 1182 i 1187, segurament per bascos i navarresos. Una de les curiositats és que el patró d'Orta és San Mamés, patró també de Bilbao. Alfons VIII, va donar a la catedral de Conca les viles d'Orta, Abia, Villarejo Sobrehuerta, Villarejo Sec i Poveda, així com els llogarets de Malpesa i Cañada del Manzano, amb les que es va constituir el feu episcopal de la Obispalía, de la qual Orta va ser el seu cap, sent el seu primer senyor el bisbe de Conca don Joan Yáñez. Posteriorment Alfonso VIII va confirmar aquesta donació a Sant Julià, en document datat a Burgos el 11 abril 1198. D’aquí ha estat l’actual Huerta de la Obispalia com és coneix ara.
A Huerta del Rei, el 1222 es deia Orta i en àrab Warta, per tant anem bastant be. Els àrabs també relacionaven Orta, com a punt enlairat, muntanya, Segur que trobaràs alguna cosa.
De estas tenemos documentos historicos desde la reconqidta y aunque oficialmente hoy tengan otro nombre la historia nos dice que durante muchos siglos compartieron nombre y vírgenes. ENSTRUCCION
La primera vegada que apareix el nom d'Orta com a tal, és en un document datat a Toledo el 14 novembre 1183, en el qual, Alfonso VIII dóna a la catedral de Conca "... el llogaret d'Orta,” totam et íntegram “... amb tot el seu terme i totes les seves pertinences per tenir lliurement i per sempre .
La reconquesta d'Orta va ser duta a terme per Alfonso VII, segurament entre 1144 i 1147, uns anys abans de la presa de Conca, portada a terme per Alfonso VIII en 1177. Aquest rei va ser el que va començar la repoblació, amb colons del nord i francesos. Orta devia ser colonitzada entre 1182 i 1187, segurament per bascos i navarresos. Una de les curiositats és que el patró d'Orta és San Mamés, patró també de Bilbao. Alfons VIII, va donar a la catedral de Conca les viles d'Orta, Abia, Villarejo Sobrehuerta, Villarejo Sec i Poveda, així com els llogarets de Malpesa i Cañada del Manzano, amb les que es va constituir el feu episcopal de la Obispalía, de la qual Orta va ser el seu cap, sent el seu primer senyor el bisbe de Conca don Joan Yáñez. Posteriorment Alfonso VIII va confirmar aquesta donació a Sant Julià, en document datat a Burgos el 11 abril 1198. D’aquí ha estat l’actual Huerta de la Obispalia com és coneix ara.
A Huerta del Rei, el 1222 es deia Orta i en àrab Warta, per tant anem bastant be. Els àrabs també relacionaven Orta, com a punt enlairat, muntanya, Segur que trobaràs alguna cosa.
jueves, 12 de febrero de 2015
nuestra señora de orta y san salvador
https://books.google.es/books?id=9WBCAAAAcAAJ&pg=PA372&dq=iglesia++de+orta+lerida&hl=es&sa=X&ei=thDdVKF2ktJomoCBoAI&ved=0CCIQ6AEwAA#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta%20lerida&f=false
Pagina 99
......Esta es la parroquia de la antigua universidad, en que se celebraron tantos congresos respetables. Item la de San Salvador á donde pasó la cofradía de Santa Maria del Orta cuado esta última se dió a los PP. Agustinos en 1327.....(En lerida)
Pagina 6
Tambien le hallo aquí y en su palacio episcopal á 28 de mayo de 1327 cuando el maestro Fr. Bernardo Oliver, Provincial de los PP. Agustinos (y despues Obispo de Tortosa), trató con él y logró la fundación de un convento de su órden en la iglesia de a Santa Maria de la Orta,...
Pag 108
Del convento de PP. Agistinos ya dije en el Episcopologio còmo fué fundado en 1327 siendo su provincia el célebre Fr. Bernardo Oliver, despues Obispo de Tortosa. Dióseles al pronto la iglesia de Santa Maria de la Orta, donde habia una isigne cofradia, á quien se le dió por entonces la iglesia de San Salvador
----------------
https://books.google.es/books?id=wbLelJHispsC&pg=PA233&dq=iglesia++de+orta+lerida&hl=es&sa=X&ei=thDdVKF2ktJomoCBoAI&ved=0CDsQ6AEwBA#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta%20lerida&f=false
pag 253
...Fray Bernardo Oliver, a la sazon Provincial de la òrden y con el tiempo Obispo de Tortosa, realizó en 1327, con licencia del de Lérida, que entonces era Don Ramon Aviñó, la fundación de esta casa. Así es que a los dos años ya consta que era Prior de ella el padre Fray Domingo Appe, varon de muchas letras y virtudes. En sitio designado fue la Iglesia de Santa Maria de Orta, situada aá la orilla izquierda del Segre. Allí perserveraron los religiosos hasta que deribado el convento por órden de Don Felipe IV (que había estado hospedado en él cuando pasó á Cataluña) con motivo de le guerra con Francia, se trasladaron á la ciudad á la casa que fué del letrado Miser Mir, frente á la capilla de Santiago, llamada pié del romero.
-------------------------
https://books.google.es/books?id=XEMAAAAAMAAJ&pg=PA271&dq=iglesia++de+orta&hl=es&sa=X&ei=iR3dVLOwC4GwUOfOg_AF&ved=0CDYQ6AEwBDgK#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta&f=false
pag 271
(año 1099) hizo donación á la Igesia de Santa Maria de Aquezar en el día de su consagracion del Catillo y villa de Orta (Huerta)I con todos sus términos y pertenencias, siendo Esteban Obispo electo de Huesca.
-----------------------------------------
https://books.google.es/books?id=xlJyxAkS8gsC&pg=PA2&dq=iglesia++de+orta&hl=es&sa=X&ei=ZSDdVMygPMz6UszvgegB&ved=0CDkQ6AEwBTgU#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta&f=false
pag 2
pastoral del Cardenal lamberini
.....Exarca de Italia, que detenia a Blanco, Obispo de Orta, le dice:----
--------------------------------------------------------------------------------
https://books.google.es/books?id=Q9BOk519bqwC&pg=PA330&dq=iglesia++de+orta&hl=es&sa=X&ei=ZSDdVMygPMz6UszvgegB&ved=0CD4Q6AEwBjgU#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta&f=false
pag 330
Una Canongía de merced de la Iglesia Catedral de Durango a D. Salvador de Orta y Frias, Cura Vicario, Juez Eclesiástico del Pueblo de San Juan del Rio en la misma Diócesis.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
http://www.zaragoza.es/ciudad/usic/fondos/detalle_Fondo?id=21599
a instancia de los jurados, concejo y universidad de la ciudad de Zaragoza, y de Micer Alonso Muñoz de Pamplona, jurista, vecino de Zaragoza, arrendador por 3 años y por la cantidad de 3000 florines de oro, de los frutos y rentas de la encomienda de Orta, de la castellanía de Amposta, perteneciente por provisión canónica a Fray Alonso Muñoz de Pamplona, caballero de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra los vecinos y habitantes de Barcelona y del principado de Cataluña, por el secuestro de todas las pertenencias y rentas de aquella encomienda hecha por Jaime Llunes, alguacil real, y Cristóbal de Costa, vecino de Tortosa, en virtud de provisión de Don Juan Hernández Manrique, marqués de Aguilar, y conde de Castañeda, lugarteniente general en el Principado de Cataluña. (1544)
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Testamento de Gabriel Piquer de Maella da dinero a nuestra Señora de Orta
https://books.google.es/books?id=HGGaEbcKnWMC&pg=PA42-IA28&dq=se%C3%B1ora+de+orta&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwiBpv-_oPjKAhWKthoKHSEqBFMQ6AEISDAH#v=onepage&q=se%C3%B1ora%20de%20orta&f=false
Documento VII de libro Hidalguia d eSangre de don Andres Piquer,.....
Pagina 99
......Esta es la parroquia de la antigua universidad, en que se celebraron tantos congresos respetables. Item la de San Salvador á donde pasó la cofradía de Santa Maria del Orta cuado esta última se dió a los PP. Agustinos en 1327.....(En lerida)
Pagina 6
Tambien le hallo aquí y en su palacio episcopal á 28 de mayo de 1327 cuando el maestro Fr. Bernardo Oliver, Provincial de los PP. Agustinos (y despues Obispo de Tortosa), trató con él y logró la fundación de un convento de su órden en la iglesia de a Santa Maria de la Orta,...
Pag 108
Del convento de PP. Agistinos ya dije en el Episcopologio còmo fué fundado en 1327 siendo su provincia el célebre Fr. Bernardo Oliver, despues Obispo de Tortosa. Dióseles al pronto la iglesia de Santa Maria de la Orta, donde habia una isigne cofradia, á quien se le dió por entonces la iglesia de San Salvador
----------------
https://books.google.es/books?id=wbLelJHispsC&pg=PA233&dq=iglesia++de+orta+lerida&hl=es&sa=X&ei=thDdVKF2ktJomoCBoAI&ved=0CDsQ6AEwBA#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta%20lerida&f=false
pag 253
...Fray Bernardo Oliver, a la sazon Provincial de la òrden y con el tiempo Obispo de Tortosa, realizó en 1327, con licencia del de Lérida, que entonces era Don Ramon Aviñó, la fundación de esta casa. Así es que a los dos años ya consta que era Prior de ella el padre Fray Domingo Appe, varon de muchas letras y virtudes. En sitio designado fue la Iglesia de Santa Maria de Orta, situada aá la orilla izquierda del Segre. Allí perserveraron los religiosos hasta que deribado el convento por órden de Don Felipe IV (que había estado hospedado en él cuando pasó á Cataluña) con motivo de le guerra con Francia, se trasladaron á la ciudad á la casa que fué del letrado Miser Mir, frente á la capilla de Santiago, llamada pié del romero.
-------------------------
https://books.google.es/books?id=XEMAAAAAMAAJ&pg=PA271&dq=iglesia++de+orta&hl=es&sa=X&ei=iR3dVLOwC4GwUOfOg_AF&ved=0CDYQ6AEwBDgK#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta&f=false
pag 271
(año 1099) hizo donación á la Igesia de Santa Maria de Aquezar en el día de su consagracion del Catillo y villa de Orta (Huerta)I con todos sus términos y pertenencias, siendo Esteban Obispo electo de Huesca.
-----------------------------------------
https://books.google.es/books?id=xlJyxAkS8gsC&pg=PA2&dq=iglesia++de+orta&hl=es&sa=X&ei=ZSDdVMygPMz6UszvgegB&ved=0CDkQ6AEwBTgU#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta&f=false
pag 2
pastoral del Cardenal lamberini
.....Exarca de Italia, que detenia a Blanco, Obispo de Orta, le dice:----
--------------------------------------------------------------------------------
https://books.google.es/books?id=Q9BOk519bqwC&pg=PA330&dq=iglesia++de+orta&hl=es&sa=X&ei=ZSDdVMygPMz6UszvgegB&ved=0CD4Q6AEwBjgU#v=onepage&q=iglesia%20%20de%20orta&f=false
pag 330
Una Canongía de merced de la Iglesia Catedral de Durango a D. Salvador de Orta y Frias, Cura Vicario, Juez Eclesiástico del Pueblo de San Juan del Rio en la misma Diócesis.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
http://www.zaragoza.es/ciudad/usic/fondos/detalle_Fondo?id=21599
a instancia de los jurados, concejo y universidad de la ciudad de Zaragoza, y de Micer Alonso Muñoz de Pamplona, jurista, vecino de Zaragoza, arrendador por 3 años y por la cantidad de 3000 florines de oro, de los frutos y rentas de la encomienda de Orta, de la castellanía de Amposta, perteneciente por provisión canónica a Fray Alonso Muñoz de Pamplona, caballero de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra los vecinos y habitantes de Barcelona y del principado de Cataluña, por el secuestro de todas las pertenencias y rentas de aquella encomienda hecha por Jaime Llunes, alguacil real, y Cristóbal de Costa, vecino de Tortosa, en virtud de provisión de Don Juan Hernández Manrique, marqués de Aguilar, y conde de Castañeda, lugarteniente general en el Principado de Cataluña. (1544)
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Testamento de Gabriel Piquer de Maella da dinero a nuestra Señora de Orta
https://books.google.es/books?id=HGGaEbcKnWMC&pg=PA42-IA28&dq=se%C3%B1ora+de+orta&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwiBpv-_oPjKAhWKthoKHSEqBFMQ6AEISDAH#v=onepage&q=se%C3%B1ora%20de%20orta&f=false
Documento VII de libro Hidalguia d eSangre de don Andres Piquer,.....
martes, 10 de febrero de 2015
En Orta primero las campanas, luego las personas
lamarfanta.blogspot.com.es/2015/02/bot-obres-les-portes-del-nou-centre-de.html#.VNjtY3KkXI4.twitter
http://www.hortadesantjoan.cat/2014/12/22/subvencio-atorgada-per-la-reposicio-de-campanes-a-lesglesia-de-sant-baptista-dhorta-de-sant-joan/
http://www.hortadesantjoan.cat/2014/12/22/subvencio-atorgada-per-la-reposicio-de-campanes-a-lesglesia-de-sant-baptista-dhorta-de-sant-joan/
La Diputació de Tarragona ens ha atorgat una subvenció de 6.000,00€ per a la respoció de campanes al campanar de l’Església de Sant Joan Baptista d’Horta de Sant Joan. - See more at: http://www.hortadesantjoan.cat/2014/12/22/subvencio-atorgada-per-la-reposicio-de-campanes-a-lesglesia-de-sant-baptista-dhorta-de-sant-joan/#sthash.voffRaKU.dpuf
miércoles, 4 de febrero de 2015
ELS FETS D'ORTA
Para entender ELS FETS D'ORTA hemos de estudiar antes la Guerra de los Treinta Años. Fue una guerra librada en la Europa Central entre los años 1618 y 1648, en la que intervino la mayoría de las grandes potencias europeas de la época. Esta guerra macará el futuro del conjunto de Europa en los siglos posteriores.
Aunque inicialmente se trataba de un conflicto religiosos entre Estados partidarios de la reforma y la contrarreforma dentro de propio Sacro Imperio Romano Germánico, la intervención paulatina de las distintas potencias europeas convirtió el conflicto en una guerra general por toda Europa, por razones no necesariamente relacionadas con la religión: búsqueda de una situación de equilibrio político, alcanzar la hegemonía en el escenario europeo, enfrentamiento con una potencia rival, etc.
El mayor impacto de esta guerra, en la que se usaron mercenarios de forma generalizada, fue la total devastación de territorios enteros que fueron esquilmados por los ejércitos necesitados de suministros.
Durante el reinado de Felipe IV (1621-1665) el Conde Duque de Olivares decidió forzar la unidad de los reinos peninsulares. Con este fin formuló en 1626 el proyecto de la Unión de Armas. A cada territorio de la Corona se le exigió que colaborase con una cantidad de soldados proporcional a su población. Pero las Cortes de Cataluña se negaron. Olivares suspendió las Cortes, comenzando así un conflicto con el Principado.
Francia nerviosa por la presencia de territorios de los Habsburgo en la mayor parte de las fronteras, inció una política de enfrentamientos contra la monarquía hispánica tras la llegada al poder del cardenal Richelieu, primer ministro de Luis XIII de Francia. En 1635 las victorias de los ejércitos imperiales en la Guerra de los Treinta Años la decidieron a intervenir del bando de los protestantes. Se declaro la guerra a España.
El conflicto comenzó con la negación de Cataluña a colaborar en la Unión de Armas que el conde-duque propuesto en 1626. La guerra contra Francia dificultó aun más el entendimiento de la Generalidad de Cataluña y el Consejo de Ciento con el Estado.
Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estas reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo. Párafo del memorial secreto preparado por Olivares para Felipe IV, fechado el 25 de diciembre de 1624.
El 26 de marzo de 1626 Felipe IV hizo su entrada triunfal en Barcelona y al día siguiente juró las Constituciones Catalanas, Poco después se inaguraron las cortes catalanas con la lectura de la proposición real preparada por Salvador Fontanet y que fue leída por Jerónimo de Villanueva.
Catalanes míos, vuestro conde llega a vuestras puertas acometido e irritado de sus enemigos, no a proponeros que le deis hacienda para gastar en dádivas vanas [...] Hijos, una y mil veces os digo y os repito que no sólo [no] quiero quitaros vuestros fueros, favores e inmunidades [...] os propongo el resucitar la gloria de vuestra nación y el nombre que tantos años ha está en olvido y que tanto fue el terror y la opinión común de Europa.
Las sesiones se alargaban sin que se llegara a tratar el tema que le había traído allí -la Unión de Armas-, el rey Felipe IV abandonó precipitadamente Barcelona el 4 de mayo de 1626 sin clausurar las Cortes.
En 1632 Olivares volvió a intentar que las cortes catalanas aprobaran la Unión de Armas ó un "servicio" en dinero equivalente y se reunieron de nuevo. Pero estas aún duraron menos que las de 1926 ya que cuestiones de protocolo y los interminables greuges agotaron la paciencia del rey y de nuevo se marchó sin clausurarlas. Este nuevo fracaso sancionó "de hecho, el divorcio entre el monarca -o su valido- y las instituciones del Principado.
En el año 1635 declara la guerra Luis XIII de Francia a Felipe IV llegando la guerra a Cataluña, dada su situación fronteriza con la monarquía Francesa. El Conde Duque de Olivares se propuso concentrar en Cataluña un ejército de 40.000 hombres para atacar Francia por el sur y al que el Principado tendría que aportar 6.000 hombres. Para poner en marcha su proyecto en 1638 nombra como nuevo virrey de Cataluña al conde de Santa Coloma, en el mismo año se renueva la Diputación General de Cataluña de la que entran a formar parte dos firmes defensores de las leyes e instituciones catalanas, el canónigo de Urgel Pau Claris y Francesc de Tamarit. Pronto surgen los conflictos entre el ejército real -compuesto por mercenarios de diversas "nacionalidades" incluidos los castellanos con la población local a propósito del alojamiento y manutención de las tropas. Se extienden las quejas sobre su comportamiento, acusándolos se de cometer robos, exacciones. y todo tipo de abusos.
En mayo de 1640, campesinos gerundeses atacaron a los tercios que acogían. A finales de ese mismo mes, los campesinos llegan a Barcelona, y a ellos se unieron los segadores de Junio. El 7 de junio de 1640, fiesta del Corpus Christi, rebeldes mezclados con segadores, entran en Barcelona y estalla de rebelión. "Los insurrectos se ensañan contra los funcionarios reales y los catellanos, el propio virrey de Cataluña Dalmau de Queralt, conde de Santa Coloma es asesinado en una playa de barcelonoa cuando intentaba huir por mar.
Pau Claris, al frente de la Generalitat de Cataluña, proclama la Republica Catalana. Oivares comienza a preparar un ejército para recuperar Cataluña con grandes dificultades ese mismo año 1640, y en septiembre, la Diputación catalana pide a Francia apoyo armamentistico.
La situación de frontera de ORTA conlleva logicamente situaciones negativas para las diferentes poblaciones de las Tierras del Ebro, sobretodo de las actuales comarcas de la Terra Alta y la Ribera del Ebro. Por lo que respecta a la primera, podemos destacar los FETS DE ORTA Y ARNES, a finales del año 1640, ya que fueron controladas en un primer momento por el comandador santjoanista Vicente Carroz, el cual obligó a las dos poblaciones a dar soporte a la causa de Felipe IV. Peró la Generalidad encarga a Joan de Copons la recuperación de las dos poblaciones, situadas en una zona muy estratégica cerca de la frontera de Cataluña con Aragón. Copons cumpliendo el encargo, ya según testimonio de Onofre Cataà, los dias 10 y 11 de diciembre de 1640
"Sit memoria posteris. En lo any 1640 començant les guerres en lo Principat de Catalunya, començant lo Rey de Espanya D. Phelip IIII a venir ab poderosa armada de 25 mil infants y 6 mil cavalls los de la vila de Orta aven demanat y rebut armes de la ciutat de Barcelona pera defensarse, giraren les armes contra la Terra. Posa siti en la dita vila de Orta D. Joan de Copons ab 800 homens de la terra y ab 24 hores escalant entraren y los de la vila se retiraren dins lo castell y aventhi fora i dins moltes escopetades sols y ague 4 ó 5 morts y los de dins el castell ab pactes dins un dia se rendiren. Fonch dita vila de Orta per rao saquejada per los de la Terra " Lo Dr. Onofre Català Rector"
También tenemos una del archivo de la Corona de Aragón escrita por D. Joan de Copons que nos dice:
"Gandesa y Dbre a 8 de 1640. En este punt he sabut que los de Orta an respost a una carta del Marques de los Velez, que aquella Villa y lo castell esta assa disposició y luego los envie Soldats que esta nit los aguardan. Jo he despatchat encontinent Cartillas a totas las Vilas de mon districte pera alsar lo sometent. No se si arribare antes que los sodats pero se estant resolts a resistirsen....La Vila de Arnes fa lo mateix que Orta ".
Tortosa fue fiel a Felipe IV y desde esta ciudad se inicio una campaña para recuperar otros pueblos para el ejercito de Felipe IV. Las campañas se llevaron entre los veranos de 1642 y el año 1645 para dominar la zona norte de la vegueria de Tortosa ( las actuales comarcas de la Terra Alta y la Ribera d'Ebre)
Tortosa fue fiel a Felipe IV y desde esta ciudad se inicio una campaña para recuperar otros pueblos para el ejercito de Felipe IV. Las campañas se llevaron entre los veranos de 1642 y el año 1645 para dominar la zona norte de la vegueria de Tortosa ( las actuales comarcas de la Terra Alta y la Ribera d'Ebre)
El primer lugar que fué asaltado fue la población de Arnes el mes de Julio de 1642, la cual fue finalmente presa y saqueada. En el momento del saqueo, el rector, Pere Figuerola y un beneficiat de la parróquia, Joan Baptista Cabés, fueron empresonados, y posteriormente condenados por la cúria eclesiásticca del bisbado de Tortosa, por haberse opuesto a las tropas de Felipe IV.
En enerero del año 1643 se planifica un asalto a la zona de la Castellania (Terra Alta). Es atacada aquella zona y consta la practica huida de la población de Gandesa, para escapar de las tropas castellanas que dominaron la población, durante dos meses, en los cuales atacaron y saquearon las poblaciones de Pinyeres, Caseres, Orta, Corbera y Batea. Durante el sitio de esta última población tuvo lugar un aferrisado combate entre tropas asaltantes y las defensoras, con un saldo final de unos 400 muertos, doscientos por cada bando. El saqueo posterior a la toma de Batea tuvo una características brutales, si hacemos caso al testimonio de Onofre Català, rector aquellos años de Gandesa y nacido a Batea. A pesar de estas victorias castellanas, la misma primavera y desde la fortaleza de Flix se recupera para el bando de la Generalidad toda esta zona.
En toda esta guerra los soldados eran alojados en casas particulares, lo que dió origen a muchos problemas. Tenemos datado que en los Dietaris de la Generalitat, de problemas causados de los alojamientos en las poblaciones de Orta y Flix, Hay también un memorial dirigido a la Generalidad a principios del año 1645 por las poblaciones de Gandesa, Vilalba, Ascó la Fatarella, Benissanet, Pobla de Massaluca, Orta, Bot, Corbera, Ginestar, Prat de Domte, Flix, Miravet y Mora, en que se queja del mando y los soldados franceses.
En resumen, podemos deducir que, fuera quien fuera el ejercito que participaba en aquella guerra, los verdaderos perdedores fueron los habitantes de aquellas tierras que sufrieron las violencias de todo tipo, vejaciones y maltratos por parte de los soldados de ambos bandos. En Orta se explica que el convento de Nuestra Señora de Orta fue saqueado y desapareció una reliquia de San Salvador que contenía una costilla del Santo
Tortosa es asaltada por las tropas franco-catalanas. Una vez dominada totalmente la ciudad, y seguramente por el frustado sitio del 1642 y por la explosión del Temple, que causo la muerte a 200 soldados franceses, el saqueo fue escalofriante y se dieron diferentes casos de muertes y violaciones de mujeres. Mas de un mes después del asalto a la ciudad, aún restaban por las calles cadávares sin sepultar, tal como recogue un acta capituas del día 11 de agosto de 1648.
A principios del año 1650, un numeroso grupo de soldados franceses y catalanes a cavallo, bajo el mando de Josep d'Arlena, toman por asalto y saquean diferentes poblaciones del Maestrazgo, al norte del Reino de Valencia. En algunas poblaciones de aquella zona la peste había estado muy activa los meses anteriores. Los soldados en sus saqueos se llevaron ropa y la entraron a Tortosa. Esto parece ser la causa de la llegada de la enfermedad a Tortosa. Durante todo aquel episodio de peste murieron en la ciudad 1.237 personas. Como mesura de higiene desesperada, a principios del mes de abri, el gobernador francés de la ciudad, monsieur de Launay, obliga a los pocos habitantes que restan en la ciudad a abandonarla por tal de intentar escapar de la enfermedad.
Durante el año 1650, la situación bélica a las Tierra del Ebro empieza a mostrar claros sintomas de cambio, ya que el apoyo, casi incondicional, que mostraba hasta la fecha al bando de la Generalidad por gran parte de las poblaciones de la zona empieza a debilitarse. Durante el mes de mayo llega a las manos del Consejo de Aragón un informe en donde se describe a situación de la zona de la Castellania como de muy explosiva, ya que una gran parte de sus habitantes quiere pasarse al bando de Felipe IV, y luchar, si fuera necesario.
Seguramente a causa de esta hostilidad las poblaciones de las actuales comarcas de la Terra Alta y la Ribera de Ebro, los soldados franceses como represalia saquearon algunas iglesias de la zona:
"...los sacrarios, custodias, plata y hornamentos de las sacristías de Corbera, de Villalba, de Batea, de Orta, de Bot, del convento de frayles de Orta (...) en Gandesa no se tocó el sacrario ni sacristia, porque el clero con dinero redimió esta desdicha...."
Según testimonió de Gregorio Maestre, prevere beneficiat de la iglesia de Vilalba y rector de Prat de Comte, llamando a los soldados franceses.
"heréticos gavatxs, lluterans enemichs de la fe",
Saquearon también la iglesia de Prat de Comte e día 20 de septiembre de 1650, y se llevaron mucha ropa de los habitantes de Bot y Vilalba.
Mientras tanto el ejercito de Felipe IV reconquista Tortosa el día 4 de diciembre, cayendo a ciudad en manos del marques de Mortara, dos años y medio después de haberla perdido, en el año 1652 capitularía Barcelona y la guerra se aleja de las Tierras del Ebro.
La posguerra fue dificil para las Tierra del Ebro, pues en sus pueblos se instalaron soldados castellanos y las haciendas municipales quedaron arruinadas. Podríamos comparar esta etapa con la vivida tras la victoria de los fascistas luego de la Guerra Civil.
Mientras esto ocurría en Madrid se ordeno el 23 de enero de 1643 por parte de Felipe IV, el destierro del conde duque de Olivares. La autonomía de cada territorio se reafirmó, dentro del llamado neoforalismo y desde el respeto exquisito a los fueros.
miércoles, 14 de enero de 2015
siglo XII la reconquista
Què en sabem de RAMON DE MONTCADA, senyor d’Orta?
En temps de la reconquesta i la primera carta de població d’Orta del 1165, apareix el nom de Ramon de Montcada, a qui el rei Alfons I, és guarda per a sí el castell d’Orta i encomana la custodia i administració d’Orta a Ramón de Montcada.
El seu pare, en Guillem Ramon I de Montcada conegut com el Gran Senescal, en ser-ho de Barcelona, Tortosa, Sentmenat, Peníscola, castell de Carles (Alfara) i castlà de Lleida, es va casar amb Beatriu de Montcada, pubilla dels Berenguer, i d’aquest enllaç va néixer Ramon de Montcada i de Montcada, senyor de Tortosa.
Cal fer esment i per tindre una idea de la nissaga Montcada, que en Guillem, (pare d’en Ramon), va contraure matrimoni tres vegades, amb el conseqüent enrenou familiar, però li valgué per incrementar les propietats i riquesa en gran manera. Coincidint en edat amb Ramón Berenguer IV, (mort el 1162) unit per llaços familiars, esdevenen una sèrie de conflictes i desavinences, que Ramón Berenguer IV ha de salvar a desgrat, fent concessions.
En temps de la reconquesta i la primera carta de població d’Orta del 1165, apareix el nom de Ramon de Montcada, a qui el rei Alfons I, és guarda per a sí el castell d’Orta i encomana la custodia i administració d’Orta a Ramón de Montcada.
El seu pare, en Guillem Ramon I de Montcada conegut com el Gran Senescal, en ser-ho de Barcelona, Tortosa, Sentmenat, Peníscola, castell de Carles (Alfara) i castlà de Lleida, es va casar amb Beatriu de Montcada, pubilla dels Berenguer, i d’aquest enllaç va néixer Ramon de Montcada i de Montcada, senyor de Tortosa.
Cal fer esment i per tindre una idea de la nissaga Montcada, que en Guillem, (pare d’en Ramon), va contraure matrimoni tres vegades, amb el conseqüent enrenou familiar, però li valgué per incrementar les propietats i riquesa en gran manera. Coincidint en edat amb Ramón Berenguer IV, (mort el 1162) unit per llaços familiars, esdevenen una sèrie de conflictes i desavinences, que Ramón Berenguer IV ha de salvar a desgrat, fent concessions.
A la mort de Guillem el 1173, el seu fill Ramón i el fill de Ramón Berenguer IV, en Alfons I de Catalunya i II d’Aragó, son els que pacten diversos compromisos per la infeudació del castell de la Suda i la senyoria damunt de la ciutat i pobles, i la tercera part dels guanys. Pel que fa a Orta el domini i jurisdicció eren infeudats a favor de Ramon de Montcada, però el rei Alfons I (de Catalunya i II d’Aragó) l’any 1177 en fa donació a l’Orde del Temple, no com una cessió feudal, sinó com donació al•lodial (lliure de càrrega i dret de senyoria), amb la qual cosa origina la protesta i desavinença de Ramon de Montcada amb Alfons I, que els templers amb més mà esquerra, ocupants ja del castell d’Orta i els pactes amb Alfons I, deixen al marge la qüestió, que perdura fins el 1182 amb la segona carta de població els templers adquireixen tots els drets (per consentiment reial) sobre les possessions d’Orta i les poblacions sota la seva jurisdicció. Amb tot, els Montcada (al terme d’Orta encara hi ha unes cases escampades amb el topònim “Les Montcades), tenen plets amb els Templers que amb intervenció del comanador Pere de Deu acaben amb acord el 13 de juny de 1202 (recerca de Salvador Carbó), a canvi de 1500 morabatins a pagar en set anys i en fa donació definitiva també per a remei de la seva ànima, que fa extensiva a les possessions de la Vall de Esa, entre; “Emposta i Agilent”. Signaren l’escriptura “Lo Rei d’Aragó i l’Arquebisbe de Tarragona” (Joaquin Miret. i Sans). (doc. 241 i Cartoral de Temple de Tortosa. Doc 291). “La possessió del castell d’Orta per la casa de Montcada, se trova ja en document de 1166 ón Guillem, lo Senescal) y Ramon de Montesda, son fill, encomanaven la guardia i possessió a P. De Subirats, ah obligació de donar la postestat al ésser requerit”. (copiat literal, pàg. 111).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)