El ferrocarril a la Val de Zafán - Jaume Escudé

Edecó, el rei oblidat

                                                                                                Per Joan Serra i Saún

El cabdill Edecó（Eδεκών).-

Introducció.

La narració dels esdeveniments històrics, ha estat una necessitat de l’home en deixar constància d’aquells fets, que ha considerat prou interessants per conservar. Cal recordar lleugerament les pintures rupestres en balmes i coves, els jeroglífics faraònics, per arribar als ibers, no massa generosos en escriure relats de la seva història. Els diferents signes de la seva escriptura no permetien, una narració literària extensiva dels seus episodis més importants, tot i fer-ho amb plaques de metall, pergamins i ceràmica, han arribat amb molta limitació a les nostres mans. El cas contrari és per part de grecs i  romans, que gaudien d’escriptors, literats i poetes, que de vegades explicaven més del que havia passat.

El cas del cabdill Edecó el tenim descrit per Pobili i Tit Livi, amb molta limitació, que només han arribat als nostres dies incomplerts i traduïts per acreditats historiadors. Fou el darrer cabdill iber, que donades les circumstàncies va veure amenaçat el seu territori nadiu, per dues potències estrangeres amb ganes d’ocupar les nostres terres. Primer foren els cartaginesos i desprès els romans, que davant la manca de voluntat per agrupar les seves forces de tots els poblats ibers, havent de passar per moments de gran dificultat, va decidir posar el futur del seu poble en mans dels romans, amb una lluita constant que va destruir el seu poble, per tornar-lo a refer.

Malgrat el poc ressò i oblit per part dels historiadors, que disposen de més abundant informació de les potencies invasores i les seves grans batalles, el nostre personatge va tenir un gran protagonisme, que cal esbrinar curosament amb una recerca molt acurada per la limitació d’informació publicada.

Aquesta investigació que concreta una part de la història, en aquest cas del cabdill Edecó, ha estat molt gratificant per a la Terra Alta i en concret per a Gandesa. El poder lligar els fets històrics amb les trobades arqueològiques, que sortosament a la necròpoli del Coll del Moro, ens confirma l’estada dels Edetans a les nostres terres molt abans que cap altra comunitat, que precisament va acabar al mateix temps que els romans van destruir el citat poblat, acabant també els enterraments a la gran necròpoli.

Pocs historiadors, sobretot locals, han dedicat un temps per esbrinar que va passar en el període del segle IX aC fins el segle II dC. Sempre ens hem conformat que foren els Ilercavons els pobladors d’aquestes terres, llevat de Mn. Manyà que sense entrar en profunditat en el tema, posa en dubte que els ilercavons haguessin superat les serres de Cavalls i Pàndols.

Davant aquesta dificultat que ofereix la bibliografia escrita consultada, d’autors moderns principalment, el dilema és que cal fer per no anar en contra de tots, i per això ha calgut refer cada episodi de la realitat històrica, en esbrinar cada onada de poblament ibèric, comportament, fets, batalles i distribució del territori per les diferents tribus, punt per punt, per arribar als personatges protagonistes que en alguns casos limiten en extrem els historiador grecs i romans de l’època, llevat dels ilergetes Indibil i Mandoni als quals dediquen moltes més pàgines, sense discutir el mèrit entre uns i els altres.

El territori de Edetània, Edetans, Esdetes i altres topònims constituït com a poble, el trobem al llarg de vuit-cents anys  abans de la nostra era. No cal estranyar les variants que trobem al mapes segons corresponguin a cada període, on els edetans expandeixen el territori fins al nord de Castelló segons Livi; superant els límits del riu Ebre segons Estrabó; i ocupant tot el Baix Aragó fins la mateixa Saragossa, segons Ptolomeu, que moltes vegades confonen en descriure certes batalles situades dintre uns límits poc definits. Tot plegat fa suposar que els límits territorials podien variar en el temps i les circumstàncies.

Del poble edetà cal destacar dues coses principalment: El poderós exèrcit i l’alt nivell cultural assolit. Respecte al primer era necessari per mantenir la pau i el territori, envoltat de celtes, contestans, cartaginesos i romans sempre disposats a ocupar-lo. Pel que fa al nivell cultural, en tenim bona mostra en la gran quantitat de ceràmica decorada per a cada necessitat, i els vasos decoratius en son una mostra per les pintures que comprenen una varietat de conceptes de la vida quotidiana, així podem veure; els cerimonials i danses, les batalles i soldats, arts i oficis, els vestits femenins llargs i curts, pentinats, i molt particularment la varietat d’instruments de vent que tocaven per cada ocasió, i que actualment amb bandes de música de gran renom encara conserva l’actual Llíria, d’unes arrels heretades al llarg de l’historia.    

El cabdill, príncep o rei conegut amb el nom de: Edecó, Edecón, Edeco, Edesco i altres variants segons els autors, ho fou també de les nostres terres, que no va abandonar fins que els esdeveniments històrics, van suposar la fi del seu regnat i del territori dels edetans que va veure integrar com a província romana tota la península hispana. No fou cap heroi que va morir al camp de batalla. Ell va ser un gran lluitador en favor del seu poble buscant a cada moment el que més convenia. Les forces superiors acabaren amb el seu regne, i aquest és el principal motiu per recordar la seva trajectòria i reconeixement com el darrer cabdill iber, que va tenir sota el seu mandat bona part de la Terra Alta.

De vegades els personatges que els historiadors han deixat en oblit, son aquells que criden més l’atenció per esbrinar una part desconeguda de l‘història. En el cas de la gran i extensa terra edetana i del seu cabdill Edecó, m’he trobat arribar fins la negació, de molts historiadors que no deixen passar els edetans més enllà de la frontera comarcal de l’actual Llíria. Certament poca i mal compaginada, en trobem en la recerca bibliogràfica acreditada, que Internet ens ajuda en estudis seriosos, mentre abunden les aportacions divagants i gens contrastades.

Tot fet relacionat amb Gandesa i la Terra Alta no el podem deixar en l’oblit, i més en tractar la primera franja de la nostra història. També cal deixar en el seu punt, tota la informació dispar apareguda fins ara, en no voler arribar a fons els escriptors que han tractat aquesta apassionant transició de la nostra prehistòria, de vegades massa vinculada a l’exploració arqueològica. Un testimoni que es pot considerar d’homenatge, el recull una prestigiosa marca de vins de Gandesa, que amb el nom Edetària i Via Edetana, recorda al món com el cabdill Edecó, va fer arribar a Roma els primers i excel·lents vins d’aquesta generosa terra, que gaudiren del reconeixement del mateix Senat romà.  

Amb desconeixement de fets tan llunyans esborrats de la memòria gandesana, i tan sols disposant de ceràmica i un grapat de monedes edetanes trobades a Gandesa, vaig decidir anar directament a la ciutat valenciana de la música Llíria, amb convenciment i molta il·lusió. En tot cas, de no aconseguir el meu propòsit, la visita a la part monumental antiga justificava el viatge. 

Disposant d’una mínima informació biogràfica vaig connectar amb gent assenyada, que de l’herència històrica dels seus avantpassats en guarden el record d’aquell primer rei d’un territori valencià, que en època ibera va donar motiu per escriure pàgines glorioses pel llarg historial, de fets i també llegendes, per salvar al seu poble i la seva família de l’opressió creada per unes forces superiors que assetjaren el seu país per conquerir-lo, que encara molts ciutadans retenen a la memòria tot sovint. De la valuosa informació recollita de viva veu, i l’aportació dels escriptors locals José Alfredo Mondría i Conxa López, en les seves novel·les històriques, només cal comparar la cronologia dels fets amb el seguiment històric general. Molts noms de personatges que van conviure amb Edecó, no els trobem escrits en cap ressenya històrica, i podrien tenir certa aproximació amb la realitat, el cert és que el seu relat, va formar part de la llarga vivència del nostre personatge.

Els fets principals descrits per Livi, Polivi, i altres historiadors grecs i romans, són  indicats en lletra menuda, havent servir de base històrica les grans col·leccions dels segles XVIII i XIX, conegudes com “España Sagrada” de Enrique Florez, “Crònica Universal de Catalunya” de Jerònim Pujades (1829), “Historia de España” de Menéndez Pidal, i “Historia de España” del professor Pericot.

Any 900 aC fins 270 aC.

Creació i expansió del territori de Edeta.

Curiosament investigant la bibliografia històrica del nostre passat, anem descobrint detalls que els grans historiadors havien passat de llarg, possiblement per haver altres esdeveniments més importants per explicar. El pas d’un període a l’altre en la evolució de l’home, va lligat en part, amb l’arqueologia trobada i classificada, que de vegades resulta difícil de compaginar amb fets i situacions, que d’alguna manera arriben a la nostra lectura i coneixement.

Possiblement les arrels venen de civilitzacions anteriors que habitaren les terres avui valencianes i aragoneses, per la gran quantitat de balmes i coves amb pintures rupestres diferenciades en el nom, que corresponen a l’anomenada cultura almerienca, però l’escassa població que tenien, res fa pensar en un territori més conjuntat i ordenat, amb nuclis importants habitats que formaven tribus, i aquestes sota una jerarquia organitzada civil i militarment. 

Centrats en esbrinar l’entorn que ens ocupa, manuscrits antics recuperats, tot i la seva procedència posterior, ens indiquen que uns quants pastor i llurs famílies, arribaren per mar a les costes de Tarragona, on el punt conegut com a Baix Camp, era òptim per les pastures. El que manava l’expedició era corpulent i emprenedor conegut amb el nom de

Tubal, fundant un poblat l’any 2174 aC i 143 desprès del Diluvi a l’emplaçament de l’actual ciutat de Tarragona, que en relació al nom del seu primer fill Tarraho, va posar Tarazorau. Seguint al personatge i per causes desconegudes, va abandonar  les terres tarragonines en direcció al sud, i en arribar al gran riu, en honor al tercer fill de nom Hibero, va anomenar al riu Ebre amb aquest nom. Segueix en direcció Sud per la costa del llevant, en veure les pastures fresques i abundants va crear una població amb el nom Edeta, que amb els anys seria el territori iber més extens de la Mediterrània ibèrica.

(Coincideixen en aquesta informació: Hartman Schadel, Florian de Ocampo, Beuter, Lucio Marineo, Julian del Castillo, Valera, Medina, Juan Annio de Viterbo, Juan Sedeño, L’arquebisbe de Cartagena Alonso, Antonio de Nebrija, Juan Pineda, Pons de Icart, Guillermo de Vallseca, Jaime Marquilles, i Esteban Garibay)

L’expansió i creixement dels poblats ibers i celtes per separat al llarg dels anys, convertiren el territori dels edetans en una llarga extensió sota la seva protecció i domini, amb una gran diversitat geogràfica amb plana i muntanya, dificultós de vegades per defensar degudament, però llevat de petites contingències gaudia de benestar. En no disposar d’una organització administrativa, i política de fronteres, la seva àrea d’influència més directa era on habitava, mentre els poblats més allunyats quedaven més desprotegits, i freqüentment objecte d’atacs de tribus i territoris veïns. Els poblats edetans van traspassar el riu Ebre, amb assentaments cada cop més aïllats fins el mateix Pirineu, que la seva pertinença a la disciplina edetana tenia molt poc significat.

A l’actual Llíria tenia al Tossal de Sant Miquel l’antiga Edeta ibera, dita pels romans Lauro, la recorden belles històries i llegendes, de vegades imaginatives i fantasioses, que no per això cal menysprear el seu contingut narratiu, que aporta dades de costums i maneres de viure, de la creença en diverses divinitats tenint déus per a cada cosa, per treure’ls d’una angoixa puntual, de sacrificis heretats per convenciment, de sacerdotesses que oferien danses i tocaven instruments musicals, molt arrelats en aquesta població actualment.

El territori d’Edetània s’havia anat expandint d’una manera natural al llarg dels segles, amb proliferació de poblats d’una mateixa ètnia, creats per creixement natural del propi clan familiar, per desplaçaments obligats per guerres tribals, i de noves caravanes que portaven gent africanes que fugien de les terres que el desert anava dessecant. Ocupaven els espais lliures terra endins en direcció nord a tocar el riu Iber (Ebre) el qual fou superat i tot, fins arribar a Serra la Llena, en poblats molt dispersos i distants, es creu (Plini, Estrabó i Bosch Gimpera) fins el mateix Pirineu. Dos segles més tard diversos historiadors ens parlen de la penetració de procedència centreeuropea de l’arribada de nova gent, que van arribar fins les nostres terres, que tenien per costum incinerar els difunts i dipositar les cendres en urnes,

La necròpolis del Coll de Moro de Gandesa, explorada arqueològicament en diverses etapes, i molt particularment la darrera portada a terme per Núria Rafel i Fontanals, en un magnífic llibre il·lustratiu, detalla una per una les trobades d’objectes i analitza cadascun d’ells relacionant la possible procedència per determinar la seva antiguitat i origen. No posem en dubte que els enterraments fets durant nou segles, corresponien als habitants que hi havia als poblats de les rodalies, i el fet d’aparèixer ceràmica edetana molt antiga en algunes cistes, fenícia i grega en altres que podrien haver arribat d’Empúries o de Sagunt, ens inclinem per aquesta darrera ciutat, per determinar que tribus edetanes estaven ubicades al Coll de Moro, a més d’algunes monedes encunyades els darrers anys a Sagunt trobades a Gandesa.

La ceràmica edetana apareix dels temps remots, essent el testimoni més gratificant tota la trobada al poblat de Sant Miquel de l’actual Llíria, especialment pintada segons cada utilitat i filigrana al·legòrica en esdeveniments guerrers, de dansa, músics, i vida quotidiana als vasos decoratius.

Any 265 aC.

El pare de Edecó.

L’establiment de colònies fixes de ciutats fenícies, gregues, i cartagineses, és remunta a l’any 1200 aC que arriben les primeres naus de Pròxim Orient amb mercaderies. L’any 660 aC els cartaginesos funden Ebussus (Eivissa) i l’any 600 aC el grecs s’estableixen a Empúries. El comerç era la seva activitat principal, amb naus que creuaven el mar interior d’una punta a l’altra per transportar mercaderies. Cartago (814 aC.) era una gran ciutat, on la família dels Barca va aconseguir fer-se amb el poder, decidint la seva expansió de les terres de l’altra banda del mar. Els romans, també ambicionaven ocupar les mateixes terres i just al mig l’illa de Sicília amb la seva capital Siracusa ocupada pels grecs, cartaginesos, romans i nadius, era ambicionada per ambdós potencies que enfrontaren els seus exèrcits en cruels batalles.

Els pobles ibers s’anaven agrupant segons les ètnies, i veiem com els edetans que foren els primers en configurar un territori amb domini propi, ocupen una extensa superfície de terreny, que traspassa l’Ebre i arriba fins el mateix Pirineu, amb menys densitat de població a mesura que es separen de la seva capital Edeta. Tenen organització pròpia i un exèrcit poderós comandat per un cabdill, que a la vegada disposa d’una guàrdia personal molt nombrosa i seleccionada, per evitar actes contra ell d’altres caps del propi exèrcit, que el vulguin suplantar per mitjà d’assassinat i traïció, molt freqüent per ambició en aquella època. Un Consell de notables, també dit de nobles ancians, format per antics guerrers, prenia les decisions dels nomenaments al tro, i les dones eren les reines fins contraure matrimoni, que convertien al marit en cabdill o rei, si consideraven tenia mèrits suficients.

Kelón (pare de Edecó) era un jove alt, àgil i ràpid en l’acció, havia vençut en totes les batalles que havia participat, i la princesa Tote n’estava enamorada. Dedicat a la preparació física, maneig de les armes, i doma de cavalls, no sentia cap atracció per la seva bellesa, ni tenia intencions matrimonial de moment. En poc temps va aconseguit el nomenament de cap de l’exèrcit.

Uns anys d’extrema sequera ocasionaven la mort dels ramats, i fam a les persones per manca de cereals. Els pobles veïns estaven en igual situació i no era vàlida la rampinya habitual emprada entre tribus. El Consell es va decidir per comprar les seves mancances a les terres del nord, pagades amb làmines de plata i ceràmica edetana que gaudia de gran prestigi en altres terres. Per tal d’evitar un atac de qualsevol altra tribu o contingència, encarregaren l’expedició a Kelón, que va escollir els soldats més preparats per la missió. La princesa Tote temorosa de qualsevol perill, es va acomiadar amb una abraçada d’amor que Kelón va respondre com si es tractés d’una germana.

Passaven els dies i el retorn de la expedició es feia esperar. Entre tant, es va produir la mort del pare de la princesa, i aquesta fou nomenada reina, quedant obligada a buscar marit pel Consell. Enamorada de Kelón esperava el seu retorn amb ansietat, amb l’angoixa d’una mala notícia, extremant a les torres de vigilància qualsevol moviment de caravanes, enviant enllaços de cavallers i emprant miralls de plaques de coure, per tenir la certesa del retorn feliç que no es produïa. La pluja demanada als deus va arribar, i els prats edetans es van cobrir d’herba fresca per alimentar els animals, i els arbres donar fruits per calmar la gana.

El Consell, en veure la depressió de la reina, li fa comprendre la possibilitat d’haver estat atacats per un exèrcit celta més poderós, i que calia acceptar el fracàs per fer front a la realitat. Ella no es resigna amb aquesta situació, i envia expedicions de missatgers per rebre informació més convincent. Un dia un cavaller arribat a galop, porta la bona nova, que una gran caravana molt més nombrosa que va marxar, està pròxima per entrar en territori edetà, i uns signes jeroglífics del propi Kelón confirma la notícia. Les muralles de Edeta, places i carrers s’omplen de gent per donar la benvinguda amb mostres d’alegria desbordant. La gran decepció esdevé per la reina Tote, en veure que el seu estimat Kelón va acompanyat d’una noia jove, de cabell ros i gran bellesa, que en un instant tiren per terra totes les il·lusions de futur que havia planejat. Amb la reacció pròpia d’aquests casos, aflorant els sentiments femenins amorosos més sensibles, es retira al seu palau per plorar desconsoladament a sobre del llit, i és que el dolor de les ferides amoroses, de vegades, són més fortes que les produïdes per una llança clavada al propi cos.

Resignada i aconsellada, el Consell insisteix en la necessitat de casar-se sense demora, donat que els cartaginesos s’han convertit en el gran perill per Edeta que cal afrontar. Kelón s’acomoda a la seva casa per formar una nova llar amb la seva esposa celta Vindia. Assabentat pel seu amic d’infància Nèmet, que a la vegada ho havia estat de Tote, queda informat que és la reina de Edeta, i la decepció que va tenir en el moment del retorn en veure que s’havia casat. Superat el tràngol, era necessari per complir amb el protocol, una recepció a palau com a cap de l’exèrcit que era. La reina Tote amb la màxima elegància que requeria l’acte, va retre homenatge saludant a Kelón i Vindia respetuosament però, amb indiferent superioritat. Tot seguit va nomenar a Kelón governador de El Castellet, que era una petita plaça a la frontera, que suposava apartar-lo com a cap de l’exèrcit edetà.

Any 264 aC.

Naixement de Edecó.

Amb resignació, va comprendre la gelosia de la reina en no estar corresposta, però ell mai havia manifestat cap intenció per ella. El seu amic Nèmet li va proposar una nova entrevista amb la reina, però Kelón no va voler anar a suplicar un impossible, i va preferir portar una vida més relaxada de família a la nova destinació, junt amb la seva esposa.

El Castellet definia uns límits de domini de territori, donat que Edeta no era considerada com a nació, i els poblats optaven pertànyer a un territori o altre segons les circumstàncies i pertinença a un clan familiar. Un seguit de talaies d’observació controlaven els moviments de les tribus veïnes, i el propi Castellet acollia a una cinquantena de persones entre els seus murs, lo qual significava una gran degradació per un guerrer cap de l’exèrcit més poderós dels ibers. La seva tasca era administrar el cultiu de les terres agrícoles per treure’n el màxim profit, que a més, es va dedicar a fer créixer la població, millorar el nivell de vida, reforçar les muralles i preparar al jovent militarment per qualsevol eventualitat, fent desaparèixer el costum de matar el fill gran en sacrifici als deus, en veure el dolor que causava a les mares, i la necessitat d’augmentar els efectius necessaris pel seu exèrcit i les tasques del camp.

En poc temps la seva esposa va quedar en estat de gestació, i ell es va dedicar plenament a fer-li costat, amb mostres del seu amor, compartint el càrrec de governador, que certament li ocupava poc temps. Un dia va rebre un escrit de la reina, que li demanava perdó per la seva actitud, i que s’ havia decidit casar amb Nèmet, convidant a la boda a ell i la seva dona Vindia. Van acceptar la invitació rebent una bona acollida per part de Tote i Nèmet, per oblidar el que havia passat, i que podien retornar a Edeta quan volguessin. La resposta fou d’agraïment, però donat l’estat avançat de l’embaràs, preferien tenir el fill a El Castellet.

Arribat el dia del part, Kelón va estar atent a les necessitats del moment, fent costat i companyia a la seva dona, cosa inusual en un guerrer que poques vegades assistia al naixement d’un fill. El recent nascut era un nen formós, que un cop net i vestit dormia plàcidament les primeres hores de vida, contemplat pels seus pares, que en honor a Edeta, decidiren posar-li per nom Edecó.

Sobtadament van aparèixer unes hemorràgies internes difícils de taponar, que ni el metge fou capaç d’evitar la mort de Vindia. Kelón en total desesperació va embogir, donant uns crits molt forts plorant amargament aquella desgràcia. Els reis Nèmet i Tote van acudir a El Castellet per manifestar el condol, i disposar el trasllat del fèretre a Edeta. Kelón estava en un estat deplorable allunyat d’aquest món incapaç de reaccionar, i sense fer-ne cas de la visita dels seus amics, els reis de Edeta.

La reina Tote va voler veure al nadó, el qual va agafar encaixat al seu cos amb carícies i petons a dojo. Tot seguit va demanar qui l’alimentava, i en conèixer a una dona jove que havia tingut un nadó feia un mes, va ordenar anar ella i els dos nens al palau de Edeta per criar-los a la vegada.

La comitiva en el seu desplaçament fins Edeta, rebia l’agraïment de la gent del camp per testimoniar a Kelón el seu afecte i compartir el seu dolor. Els actes funeraris tingueren la dignitat d’una reina, doncs certament era la reina asturiana desplaçada per amor. Un cop recollides les cendres en un bella urna de ceràmica edetana, especialment decorada amb seqüències de la curta vida matrimonial, dipositaren les joies i objectes personals al costat, tancant el túmul amb una gran llosa quadrangular amb figures esculpides que representaven animals salvatges, per protegir els esperits malignes segons les creences de l’època. Tot seguit va tenir lloc la festa per honorar al difunt, costum heretada dels avantpassats.

Kelón visiblement marcat per la mort de l’esposa, anava pels carrers de Edeta deambulant amb total llibertat sense reaccionar, totalment torbat. Responia amb violència a les amistats que s’acostaven per animar-lo, i es dedicava a la caça d’animals salvatges amb poc interès per la pròpia vida. No mostrava cap neguit per veure el seu fill, ans el contrari potser el considerava en part culpable de la seva desgràcia. Un dia uns enviats de Amílcar Barca, van arribar a Edeta per reclutar gent amb bona paga per lluitar a Sicília, i Kelón en una actitud de voler desaparèixer de l’ambient que vivia, va marxar amb ells sense acomiadar-se de ningú, totalment tocat en el seu enfosquiment. El seu fill Edecó que ja tenia set anys i era educat a palau, tampoc va rebre l’acomiadament i afecte del seu pare.

Creixement de Edecó.

Seguia vivint i rebent educació al palau dels reis, que l’estimaven com a fill  propi, tot i haver nascut una filla, que en certs moments la gelosia es va apoderar de Edecó, en suposar que ell quedaria relegat de l’amor que fins el moment havia rebut dels reis. No fou així, i la nena va ser considerada com a germaneta. La diferència d’edat i el despertar de la vida per impuls de la joventut, Edecó, donava mostres de les seves aptituds heretades de capacitat de lideratge. Un dia va arribar a Edeta un comerciant grec de Siracusa anomenat suposadament Filòcrates, potser de la nissaga del gran polític del segle anterior, que portava una caravana d’objectes, robes i joies per vendre i fer intercanvi de mercaderies. Era conegut dels reis, i ells eren els primers en escollir les peces que els agradava. En una sala gran feia una exposició, i mentre els reis examinaven el gènere, anaven parlant de la guerra a Sicília entre romans i cartaginesos, fent esment al valor i actuació de Kelón lluitant fent costat a Amílcar Barca.

Edecó en sentir parlar d’aquesta manera del seu pare, va despertar els sentiments de les arrels familiars, i en dies successius va tenir converses amb el comerciant de Siracusa, que era un home respectat per la seva serietat i capacitat en els negocis. En veure al noi molt despert i les ganes que tenia per descobrir nous horitzons, li contestava totes les preguntes que li feia, donant extenses explicacions de les terres de mar endins, la gent, costums, mostrant especial interès Edecó en conèixer els esdeveniments de la guerra que mantenien les dues potències, que disposaven d’exèrcits poderosos, amb batalles navals desconegudes per a ell, amb destrosses per les tempestes, volen saber més coses de la valentia del seu pare, de manera que en dies successius havent marxat el comerciant grec, el seu pensament ocupava les ànsies de marxar a conèixer terres noves.

A Edeta seguia rebent educació i el rei Nèmet, que es comportava com un pare, li permetia acompanyar als tallers de ceràmica per veure tot el procés, la fabricació d’armes, i alguna sortida per conèixer el territori que dominaven els edetans, que en alguna ocasió van arribar fins veure el gran riu Iber (Ebre). Tenia 14 anys i en aquesta edat les inquietuds son manifestes. Havien passat dos anys, quant Filòcrates el comerciant de Siracusa, va tornar amb nova mercaderia, aquesta vegada portada d’Egipte. A l’interior de Edecó, aquella nit es removia el cervell, budells i nervis, en un rebombori difícil d’explicar. Eren tantes les preguntes que li volia fer que no sabia per on començar.

La retrobada fou de gran alegria, i en veure el comerciant les ganes que tenia el noi per conèixer món i enriquir els seus coneixements, li va proposar anar amb ell com ajudant fins els proper viatge. Edecó va acceptar sense pensar-ho dues vegades, però hi havia l’inconvenient de convèncer als reis que eres els pares adoptius i el tenien sota custodia vivint al mateix palau, considerat com un fill. Calia buscar un argument contundent, i es van decantar en aprofitar el nivell cultural superior de Siracusa per cursar estudis de medicina, o ciències amb Arquímedes el savi.

No va ser fàcil el diàleg amb els reis, sobretot la reina Tote s’hi va oposar rotundament. En veure la cara de Edecó i tenint suficient confiança amb el comerciant que era molt acreditat, finalment va comprendre que un noi d’aquesta edat no el podien retenir, i potser calia donar-li la seva oportunitat. El pensament de la reina era, que possiblement si es veia amb el seu pare, es quedaria amb ell, o potser podia succeir tot el contrari, de manera que era un risc que calia córrer. Un cop arribat a un acord entre tots, va preparar l’equipatge, i davant el comerciant el reis lliuraren a Edecó una quantitat de plaques de plata, per pagar els estudis i les despeses personals.

Mar endins.

Content d’alegria el camí fins a Arse (Sagunt) es va fer curt. Admirant la grandiositat de les seves muralles es van dirigir al port, on el comerciant grec disposava de vaixell propi, que Edecó anava de sorpresa en sorpresa, descobrint l’activitat comercial d’aquella ciutat independent, meitat grega meitat ibera, enclavada dintre el territori edetà. La càrrega i condicionament de la mercaderia a la bodega va costar uns quants dies, que foren aprofitats per conèixer tots els racons de la ciutat, i el desenvolupament comercial que Edeta no tenia. Arribat el moment, el vaixell va sortir del port i els primer moviments de les onades van provocar el corresponent mareig a Edecó com era d’esperar. Recuperat ràpidament li va impressionar veure aigua per totes bandes, llevat de la costa que es veia diminuta i servia de refugi en cas de tempesta o atac dels pirates, que a mar obert tenien més avantatge per assaltar els vaixells i robar el que portaven. També evitaven navegar de nit, i feien escales en ports comercials com Massalia (Marsella) per fer negoci, i proveir de queviures frescos.

Edecó estava encantat de la seva aventura, i ben aviat va aprendre els secrets de la navegació. El vaixell de Filòcrates disposava d’una sola renglera de rems per banda, i el pal central per subjectar una gran vela, que segons la direcció del vent s’havia de situar oportunament per estalviar que els esclaus haguessin de remar. Interessat pels vaixells de guerra, el van informar que eren molt grans, i disposaven de tres i cinc rengleres de rems, amb tres pals que aguantaven quantitat de veles degudament disposades. Els atacs de les armades consistien en enfonsar el màxim de vaixells enemics, fent maniobres ràpides per encarar la proa al mig de l’altre i partir-lo per la meitat, i en cas d’abordatge situar al costat les naus per efectuar el llançament de javelines, fletxes, boles de palla enceses, i el dispar de boles de plom a càrrec dels foners, abans d’efectuar l’assalt i la lluita cos a cos. Altres maniobres coordinades també eren comentades pels mariners experts, alguns dels quals havien fet de soldat, i que Edecó escoltava amb tota atenció, fent quantitat de preguntes, donat que el territori edetà era interior i la preparació de l’exèrcit era primordialment de terra, amb soldats de a peu i cavalls.

El dia que es va assabentar que farien escala a Roma, gairebé es va posar a tremolar de l’emoció. Havia sentit parlar de la capital romana com una ciutat inexpugnable, i ara tenia l’oportunitat d’entrar planament, cosa que no s’ho podia creure. L’explicació del comerciant grec fou, que Roma era un gran negoci, i possiblement vendrien tota la mercaderia. Hi havia quantitat de gent rica, membres del Senat i generals que tenien la residència, i únicament tenien accés a les altes esferes aquells que eren portadors d’obres d’art, objectes de luxe, joies i robes selectes. Aquest negoci comportava a la vegada, facilitar informació sobre els territoris que visitaven, situació de rius i muntanyes, defensa de les ciutats, lluites tribals, els cabdills de cada poble, o sigui una mena d’espies que Edecó va considerar una traïció, però comprenent que els negociants per diners ho fan tot. Un cop arreglada aquesta desavinença, li va dir que possiblement s’allotjarien a la casa del general Corneli Escipió, que coneixia de feia molt temps i sempre era el primer en escollir les obres d’art que portava, donat que era col·leccionista i la seva casa gaudia d’espai suficient. Va afegir que sempre havia pagat el preu que li demanava i possiblement l’estada a Roma seria d’una setmana.

Roma, la capital.

Arribats al port de Ostia, Edecó va tenir una decepció en veure quatre cases i molts magatzems, fins que en tenir els carros a punt van partir cap a Roma, que assentada sobre set turons, oferia una extensió de cases, palaus i monuments, que la seva visió era espectacular. Tot just a tocar les primeres cases van notar que la gent estava molt contenta, alguns embriagats de vi, saltant i ballant. Preguntant sobre el motiu de la festa, li van respondre que  Roma havia tingut una gran victòria sobre Sicília i la guerra púnica s’havia acabat. La preocupació per part del comerciant era la sort que podien haver tingut els seus familiars, i la seva casa i riquesa de Siracusa com podia haver quedat. Per part de Edecó, el seu pare estava al bàndol perdedor i ell havia de dissimular la seva identitat, encara que la poca relació que havien tingut, de vegades no el preocupava massa la seva sort. Ràpidament es dirigiren a la colina Palatina, plena de luxoses mansions, i anaren directament a casa de Corneli Escipió.

Superats els tràmits protocol·laris, el majordom els va fer passar a una sala, dient que el general feia dies que l’esperava. Efectivament l’espera fou curta, i desprès de la salutació de rigor, Escipió va preguntar qui era el jove que l’acompanyava. Li digué que era Edecó, noble iber de la tribu dels edetans, que anava de pas a Siracusa per estudiar medicina i ciències. Tot seguit va fer disposar les habitacions com un mandat, tal com el comerciant li havia dit a Edecó, i es va interessar per la mercaderia que portava com un nen que espera el regal. El comerciant li va dir que el dia següent faria una exposició com era habitual en ell, i que aquesta vegada li portava una escultura ibera de gran volum, (un bou assegut de pedra) que era peça única i exclusiva. Escipió va anticipar que a ben segur li agradaria, expressant mostres d’alegria.

A l’hora de sopar va presentar al seu fill Publi, que tenia la mateixa edat que Edecó, i li va dir que els dies que estarien junts podrien veure la ciutat, i participar en jocs atlètics i altres activitats que volguessin. Durant el sopar amb presència del seu germà Gneu va sortir el tema de la guerra de Sicília, i Corneli va fer un resum general, que havia estat una gran batalla naval amb participació de més de dos-cents vaixells per part romana, i molt inferior per part cartaginesa. Obligats els vençuts a abandonar l’illa, ho feren els soldats de terra sense gaires baixes, donant opció a quedar-se aquells que tenien lligams familiars o no volien marxar. Això va tranquil·litzar els ànims dels convidats, tot plegat va canviar la conversa per començar la tanda de preguntes sobre Edeta; el seu règim, administració, potencial econòmic, com eren les ciutats i la seva situació, si estaven protegides per muralles, com eren els guerrers, l’organització militar, els cabdills, si disposaven de cavalls, si tenien lluites amb els pobles veïns, o sigui una informació sense deixar cap detall, que Edecó no veia amb bons ulls, donat que ja era coneixedor de les intencions dels romans i cartaginesos per la seva expansió ibèrica. Un cop acabada aquesta conversa, el comerciant va dir a Corneli, que no pensaria utilitzar aquesta informació en contra de Edeta, doncs ell tenia molt bona relació amb els edetans, i més aviat li va demanar la possibilitat d’ajuda en cas de ser atacats, que Corneli va respondre amb un somriure únicament.

Durant tota la setmana Publi Corneli Escipió (fill), va estar molt amable amb Edecó. En tenir la mateixa edat és fàcil agafar amistat i avinença, a més, Publi gaudia en mostrar la grandiositat de Roma, els palaus, monuments, vies de comunicació, en comprovar que Edecó quedava bocabadat en veure a una civilització molt avançada, que portava un nivell de vida molt superior en tots els aspectes. A l’hora de menjar, veia com la tercera part dels aliments preparats que eren de gran qualitat, quedaven de rebuig a les safates sense haver-los tocat, venint al seu pensament que a Edeta no passava i amb aquell menjar es podria alimentar a una bona part de la població. El luxe de l’ambient que el rodejava el deixava perplex, i la elegància en el vestir de les dones, joies, perfums, pentinats i amabilitat mostrada amb els homes, les mirava de dalt a baix sense perdre de vista cap detall, embadocat i incrèdul del que estava veient.  

El vaixell estava tot descarregat en haver venut la mercaderia, i el comerciant estava molt content del negoci efectuat, dient a Edecó, que possiblement era el millor que havia fet mai, i podia viure un llarg temps sense preocupacions econòmiques, fins i tot va suposar que si la seva casa de Siracusa l’havien destruït, disposava de diners suficients per comprar-ne una de nova. Acomiadats de la família Escipió emprengueren rumb a Sicília que era el destí final del viatge. A coberta Edecó estava pensatiu tractant de recopilar tanta experiència acumulada en pocs dies, a la vegada que sorgia la preocupació de la inferioritat del seu poble respecte als romans. Tot i que ell no tenia cap pretensió d’ocupar el càrrec de cabdill dels edetans, en certa manera pensava que portava una part de sang reial, i havia rebut una educació encaminada en aquest sentit. Es sentia fort i valent, i pel seu cap apareixien projectes de futur. En la mirada fixa a la mar infinita, pensatiu i absent, anava perfilant el pensament en el perill que corria Edeta en estar al mig de Cartago i Roma, en la disputa de Iberia que més tard o d’hora havia d’arribar.

Estudis a Siracusa.

Arribats a Sicília es van dirigir a la granja on vivien els pares del comerciant grec, per saludar-los i manifestar les seves intencions de residir una llarga temporada a Siracusa, per donar estudis a Edecó, tal com s’havia compromès amb els reis de Edeta. La guerra no havia afectat les seves propietats i tot estava en calma. Tal com havia previst, es van acomodar en una casa nova, i tot seguit anaren a casa de Phileas, que era doctor en medicina, que per amistat amb Filòcrates i el fet de tenir un alumne d’ascendència reial no va posar cap impediment. En poc temps Edecó va aprendre els remeis més adequats per a cada malaltia, la seva aplicació i les propietats dels components naturals que per aquella època s’empraven en aquesta ciència. Molt interessat en la cicatrització de les ferides, hemorràgies, infeccions, picadures d’insectes i totes les malalties que poguessin tenir els soldats, prenia nota de cadascuna d’elles amb especial interès, que donaven mostres del cabdillatge que portava a dintre.

Acabada aquesta primera etapa mèdica, amb monitors especialitzats va efectuar exercicis gimnàstics, de lluita grecoromana, marxes atlètiques, i pràctiques en cavalls que procurava domar a la seva conveniència. Compartia els horaris en practicar i millorar la parla, la dialèctica i la lògica del filòsof grec Sòcrates, que impartien mestres especialitzats, del conegut mètode socràtic. La justícia i la política també formaven part de les ensenyances tal com van anotar els reis de Edeta, que va seguir en total obediència. El que més li agradava era conèixer les ciències de la naturalesa, geografia, matemàtiques i sobre tot els invents mecànics, a manca d’altra tecnologia més avançada.

El savi Arquímedes

Era un ancià que havia cursat estudis a la Biblioteca d’Alexandria, únicament tenia el reconeixement de les persones cultes, i sempre estava capficat en els seus estudis i experiments per descobrir noves coses. A pesar de tot, molts el consideraven una mica tocat pel fet que vivia fora de la realitat de la vida quotidiana. Rodejat del jovent que l’ajudava en les pràctiques del seus ingenis, en els estudis matemàtics i experiments de laboratori volia estar sol. Va acceptar a Edecó com alumne per obtenir uns ingressos, que sempre necessitava per seguir investigant i viure mitjanament decent. Encantat amb els invents de la roda dentada i els mecanismes per treure aigua dels pous, el cargol sense fi, la palanca, el calor que produïen els miralls per l’escalfor solar, i molt particularment les catapultes i màquines de guerra per superar les muralles, Edecó prestava tota l’atenció del món, doncs portava a la sang l’herència guerrera del seu pare.

Els càlculs geomètrics de volum, pes, mides i la utilització de la regla, el compàs i altres eines que ara considerem de primer nivell escolar, constituïen la base d’uns nous coneixements, que aplicava en els invents mecànics, que agradaven a la gent. És famós el conegut principi d’Arquímedes, que encara avui en dia forma part de la pedagògica dels estudis primaris. Estudiós dels efectes meteorològics aportava invents en aquest sentit, en especial per les armades navals, que segons la velocitat del vent i l’amplada de la vela el vaixell podia adquirir velocitats increïbles. Edecó va aprendre molt amb ell, i anys més tard va lamentar la seva mort en mans d’un soldat, que mentre estava fent càlculs a la sorra per resoldre un problema, el soldat els va esborrar, i en plantant-li cara li va clavar la llança al pit, produint la mort d’Arquímedes.

Trobada casual i situació a Siracusa.

De vegades l’enyorança d’estar en terres llunyanes, el feien recordar la nostàlgia de les absències estimades. Havia crescut i en tres anys que portava a Siracusa era un jove ple de facultats, que podia afrontar la vida amb total seguretat. Un dia al gimnàs que mai descuidava d’anar, va aparèixer un monitor nou, que en entrar en conversa va dir que havia estat soldat de l’exèrcit cartaginès, preferint quedar-se a Siracusa en la retirada. Edecó li va preguntar si havia sentit parlar de Kelón, i la resposta fou afirmativa, afegint que ell, havia estat sota les seves ordres i que era el general més prestigiós i Amílcar li tenia plena confiança. No poden aguantar la temptació, li va preguntar si sabia on era, i la resposta fou que sens dubte era a Cartago pel càrrec que tenia. Edecó li va dir que era el seu fill, explicant els fets de la seva infantesa, i aquell monitor va quedar estorat en conèixer tant complicada història. 

Edecó va fer un respir en saber que el seu pare era viu, i que l’havia tingut ben a prop sense saber-ho. Per altra part, li costava entendre la seva actitud el fet que fos la mà dreta de Amílcar, doncs els cartaginesos ja havien conquerit terres del sud de la península ibèrica, i el territori de Edeta estava fustigat i amenaçat constantment en no cedir a les pretensions invasores cartagineses. El joc de la política començava a fer-li pensar en suposades estratègies que no encertava endevinar encara. Per una part, el seu pare no havia fet res per ell, amb tot, no renunciava en trobar-lo amb ganes de mostrar el seu afecte, i la possibilitat que potser seria la gran ocasió d’un retrobament feliç, en veure que la seva formació era d’un guerrer com ell. Aquest neguit que era una gran incògnita el tenia preocupat. I si els cartaginesos ataquen Edeta, serà capaç el pare de destruir el seu poble?, es preguntava a sí mateix.

En dies successius es feren molt amics amb el monitor, doncs Edecó volia saber el màxim de l’organització de l’exèrcit cartaginès, el tracte que tenien els soldats, estratègies emprades en les batalles, armament i maquinària bèl·lica. Poc a poc anava esbrinant el que volia saber, i el monitor va dir que ell era soldat professional a sou, i que en perdre la batalla de Sicília i en no disposar de diners Cartago per pagar als soldats, molts es varen quedar a l’illa com ell, mentre el esclaus i els que tenien la família van marxar, però que l’exèrcit havia quedat desmembrat, la qual cosa no lligava amb les notícies que tenia que anaven entrant tropes a Gades (Cadis), sometent els pobles ibers del sud a la força. Els romans per la seva part, mantenien el pacte fet amb els sicilians de no destruir cap ciutat si be ocupaven el territori militarment com a defensa. La pau i el desenvolupament eren creixents cada dia, en bona convivència amb la població grega de l’illa.   

Retorn a Edeta.

A punt d’acabar els estudis programats, i amb ganes de tornar, un missatge de Edeta signat per la princesa Hanna, li comunicava que el seu pare el rei Nèmet havia mort, demanant a Edecó el seu retorn immediat que també ho feia en nom de la seva mare la reina. També li comentava que Amílcar Barca havia desembarcat amb un potent exèrcit, i temien per la integritat del seu poble, que en estar sense rei o cabdill, era més difícil controlar l’exèrcit.

Edecó no va dubtar ni un moment, i amb la màxima celeritat va agafar un vaixell per retornar, havent efectuat tot el protocol d’acomiadament del mercader Filòcrates, els seus pares, professors i amics. La travessia va durar dos mesos que es feien eterns, durant els quals va acabar d’aprendre les tècniques de navegar i maniobrar un vaixell. Un cop a terra al port d’Arse (Sagunt), agafant un carruatge i un criat per portar l’equipatge, va anar a Edeta, que observat prèviament de les talaies, va arribar a la porta d’entrada i no va ser reconegut. Salvat l’inconvenient tothom el considerava un estranger per la seva estatura, la forma extrema de vestir, i el cabell ros ondulat, que l’havien transformat els gairebé quatre anys d’absència.

La princesa Hanna es va llençar sobre ell amb tota l’alegria del món, proporcionant petons a desdir, de manera que la reina Tote va tenir que fer pas per poder abraçar al seu fill adoptiu, que era un adult fet i dret. Sense perdre temps, i havent comprovat que Edecó no estava cansat, van passar a un saló privat per parlar del principal assumpte que els preocupava. La reina Tote va anar directament al grà, exposant la necessitat que tenia Edeta en tenir un cabdill ràpidament, i que el Consell de nobles exigia. El plantejament era que si ella es tornava a casar tot estava solucionat, però en primer lloc no volia fer-ho per estar de dol i la vida matrimonial amb Nèmet representaria un deshonor, afegint que per a ella no hi havia ningú a Edeta que reunís les condicions. Les mirades creuades donaven clares mostres que la reina ho tenia tot previst i preparat.

Any 236 aC.

Casament de Edecó.

El més raonable era el casament de Edecó amb la seva filla Hanna, que no tenien cap vincle de sang, i que ella l’estimava apassionadament, afegint que abans de marxar a Siracusa li havia fet un jurament de fidelitat i que era lògic el seu compliment. Edecó que havia vist la bellesa de les noies romanes i sicilianes, va mirar a Hanna que estava radiant i havia canviat molt durant els quatre anys d’absència, i amb un somriure comprometedor va donar a comprendre que assentia a la proposta sense dir paraula.    

Els preparatius del casament organitzat per les dones, els van fer en un tres i no res, però calia el consentiment del Consell de nobles ancians, per fer el nomenament de cabdill, que era la finalitat principal en aquells moments. Tot semblava estar a favor, doncs Edecó era fill de Kelón, criat i educat a palau tota la vida pel reis de Edeta. En començar la cerimònia matrimonial s’alçaren algunes veus en el sentit que la manera de vestir de Edecó eren mostres evidents de feminitat, i que un cabdill iber havia de mostrar la seva força i valentia abans del seu nomenament. Assossegada la turbulència de la cridòria i fet el silenci, el cap de l’Assemblea va demanar que sortís un voluntari per enfrontar-se amb Edecó en una lluita sense armament. Aparegué un  rival de gran corpulència considerat el més fort de Edeta, i es va convenir la lluita per al dia següent a la Plaça principal. La reina Tote veient que el destí es jugava a una sola carta, va insistir en la temeritat que suposava aquella arriscada proposta, però no va aconseguir convèncer al Consell. Edecó confiant amb la seva força i tècnica en la lluita grecoromana que havia practicat a Siracusa, va dir a Hanna que el casament no corria perill, i que d’aquesta proba en sortiria totalment reforçat.

Arribada l’hora prevista, i amb una expectació sense precedents la plaça es va omplir completament, doncs l’espectacle s’ho mereixia. La tribuna reservada al Consell tenia els seients de la reina i la princesa buits, en considerar no era lògica la decisió que havien pres. En començar la lluita, Edecó va efectuar unes claus sobre el seu contrincant, que el va fer caure a terra enseguida, oprimint amb la seva musculatura contra l’adversari de tal manera, que en menys de mig minut el va deixar extenuat. Dirigint-se al Consell i havent agafat una llança del soldat de guàrdia, enlairant-la amb tota la força del seu braç, va donar el crit de la victòria, que el poble va respondre amb aplaudiment, cridòria, i ovacions, quedant elegit cabdill dels edetans per mèrits propis i de sang reial.

La cerimònia de la boda encara fou més brillant del previst, i tota Edeta es va guarnir i sortir al carrer, per desitjar la felicitats dels prínceps, donant mostres d’alegria. El moment de la coronació per part del patriarca del Consell, va tenir l’emoció dels grans esdeveniments, donat que a més del casament era el nomenament de príncep dels edetans, que corresponia a títol de rei. Edecó tenia 27 anys.

Edecó, primers dies de regnat.

Abandonant la forma de vestir grega siciliana, i agafant el comandament com a cabdill de l’exèrcit, va reunir els principals caps, primer individualment i desprès en junta general,  per conèixer la situació i seleccionar aquells que donaven mostres de més capacitat. Tot seguit ho va fer amb el Consell dels nobles ancians, que com antics guerres, li van informar de la delicada situació de Edeta, que es va veure obligada a pagar tributs als cartaginesos, per evitar la guerra i l’ocupació, manifestant que els veïns turdetans havien cedit davant l’arribada de Amílcar Barca, portador d’un nombrós exèrcit amb elefants. La preocupació del Consell era que els darrers anys l’exèrcit havia baixat de rendiment, sense voler dir, que el seu antecessor pare adoptiu, no tenia la capacitat de lideratge que era necessari i que el territori de Edeta mereixia. Per altra part li van manifestar, que hi havia molta indisciplina i les lluites internes de cabdillatge dividien als soldats que s’inclinaven per un cap o altre segons els convenia. Edecó va manifestar que faria falta un esforç econòmic per dotar a Edeta d’un exèrcit poderós, i que caldria sacrificis que el Consell hauria d’assumir. Les seves dots oratòries captivaren al Consell, mostrant un nivell cultural molt superior de maduresa i saviesa, que acceptaren les propostes formulades.

Coneixedor dels actes de traïció interna dels cabdills, que acabaven en assassinats la majoria de les vegades, es va dotar d’una poderosa guàrdia personal, escollint un per un els comandaments i soldats, que sota jurament de la pròpia vida, defensarien la seva integritat ja fos interna o externa, amb sous elevats i repartiment del botí en cas de guerres, com era costum per l’època. Al mateix temps i amb l’autoritat que el caracteritzava, va fer una nova organització interna, de manera que va intercanviar els soldats de comandament, i els caps els rebia individualment, desprès de passar els controls establers i haver deixat les armes al cos de guàrdia per evitar incidents. Aquestes reunions eren d’una duresa extraordinària, deixant ben clar que tot acte d’indisciplina seria castigat severament, amb execucions dels cabdills desobedients. També els donava ordre sobre la manera de preparar a la tropa, els entrenaments físics i tàctics diaris, l’obligació de construir camins, muralles i defenses que fossin necessàries, amb total dedicació dia i nit, i el màxim respecte a la seva persona en tots els casos, especialment al camp de batalla. Els donava a entendre la seva confiança, exaltant els valors de cadascun d’ells per promoure una reacció favorable, recolzant l’autoritat que el seu càrrec requeria, i d’aquesta manera anar teixint l’organigrama del nou exèrcit.

En l’aspecte civil, com era costum tota la ciutadania treballava pel seu rei, i aquest havia d’afrontar les seves necessitats. Aplicant les ensenyances de Siracusa, va organitzar grups de treball al camp, facilitant els invents per treure aigua dels pous i regar, plantar vinyes i oliveres, augmentar el cultiu dels cereals. Les pastures i la creació de granges foren prioritàries, fent aprendre els oficis de fuster, ferrer, construcció de marges i murs de qualitat, i les dones ocupades en la fabricació d’armes senzilles com eren les llances, fletxes i boles de plom, deixant als especialistes el fondre els metalls per la fabricació de les falcates, que a més, necessitaven el temple adequat del seu fil de tall, i altres artefactes de guerra.

L’exèrcit necessitava roba, sabates, cascs, corretges, cavalls i menjar, per això calia una mobilització general, que Edecó va saber portar a terme a base de donar confiança i entusiasme, que el poble davant el perill de la guerra va assumir en consciència i possibilitat de les seves forces per no decaure a la primera, com havien fet els territoris veïns. Conscient Edecó de l’extensió del seu territori, que els poblats edetans arribaven més enllà del riu Iber (Ebre), i durant anys estaven allunyats de la influència edetana, en no poder donar abast a tota l’activitat que portava, anava enviat emissaris informadors del canvi que es produïa a Edeta, i comprovar la seva fidelitat al territori per un futur. De viva veu i a través dels comerciants que eren portadors de mercaderies procedent del ports i colònies fenícies i gregues, estaven esperançats de pertànyer a les tribus edetanes en haver sorgit un cabdill, que possiblement coneixerien aviat.

El primer contratemps va tenir lloc per l’esverament manifestat pels seus pastors, en afirmar que el veïns lobetans els havien robat els ramats, cosa molt freqüent en aquella època de lluites frontereres tribals i bandolerisme. Edecó va enviar uns quants soldats per recuperar el robatori, però un gran contingent els va atacar i foren morts i ferits la majoria d’ells. En aclarir els motius, resulta que els seus ramats havien envaït territori lobetà en haver millor pastures, i aquests per la nit es van apropiar de les ovelles. Edecó va voler mostrar que sabia impartir justícia, i va indemnitzar amb plata una elevada quantitat per restablir l’amistat amb els seus veïns. Fou la primera mostra de la manca de preparació dels seus soldats, per evitar les emboscades, que va aprofitar per arengar als seus caps aquesta derrota, que no podia tolerar.

Any 230 aC.

La situació cartaginesa.

Amb la derrota de Siracusa, els cartaginesos van perdre el domini marítim de les principals illes de Sicília, Còrsega i Sardenya, i el desmantellament del seu exèrcit per manca de diners. Lluny de renunciar a una pau interna, va augmentar l’odi cap als romans, i disposant de colònies comercials al sud de la península hispana, optaren per ocupar i conquerir aquestes terres per la gran riquesa de les seves mines d’or i plata, abans que els romans poguessin iniciar la seva expansió per aquests territoris, renunciant a plantar cara a les terres d’orient, que els romans havien començat a colonitzar.

L’aliança comercial amb els grecs mai havia estat bona, i en veure l’avinença amb els romans, no absent de lluites, Cartago va decidir dotar a Amílcar Barca d’un gran exèrcit format per 50.000 soldats equipats, amb elefants inclosos, que cap enemic iber era capaç de derrotar. La seva ambició era ocupar tota la costa per dominar la part occidental de la Mediterrània d’ambdós costats, i avançar  en direcció a Roma en un pròxim futur.

Va sotmetre als poblats a mesura que anava avançant, ja fos per la força o en tractats de pau, sense renunciar al botí de les rampinyes amb les quals pagava als soldats, on a la seca de Gades encunyaven monedes d’or i plata amb la mateixa finalitat. Totes les sublevacions dels territoris que ocupava foren reprimides amb duresa, castigant amb la tortura i la mort als vençuts per mostrar el seu poder i obediència. Destruïa les ciutats rebels i en fundava de noves amb gent portada de l’Àfrica, sobretot a la costa pel domini que tenia l’armada i consolidar l’ocupació. Va fundar la ciutat de Akra Leuke (Alacant) pròxima a Hemeroscopion (Denia) on tenien colònia establerta.

Animat Amílcar per les successives victòries que el feien avançar ràpidament, va decidir ocupar Edeta amb l’oposició del seu general en cap Kelón que no podia tolerar el patiment i aniquilació del seu poble. Diferents versions ens presenten escriptors de prestigi respecte a les diferències sorgides, el cas és que Kelón va abandonar a Amílcar per retornar amb els seus, preferint morir com un valent en la seva defensa, en arribar el moment. Els soldats edetans que lluitaven a l’exèrcit cartaginès van seguir a Kelón, que per causes desconegudes va deixar anar Amílcar, davant la sorpresa de tots, suposant era una estratègia política per l’ocupació de Edeta per la via diplomàtica.

Kelón retorna a Edeta.

Les torres de guaita havien observat la presencia d’una columna de soldats en direcció a Edeta, que feien senyals de pau. Reconegut Kelón, la notícia va córrer ràpidament a palau, davant la sorpresa de Edecó, Tote i Hanna sense saber les intencions que tenia. La gent mirava amb curiositat i recel aquell personatge desconegut per a molts que havia estat absent vint anys. Altres, els majors el reconegueren saludant al seu pas, que Kelón responia educadament, mentre mirava la prosperitat i el canvi que havia tingut la ciutat.

Arribat a palau, Kelón es va avançar per abraçar amb la seva força al seu fill Edecó, que gairebé no coneixia, estant agafats uns breus moments amb silenci i expectació a la sala, mentre afloraven els sentiments del retorn amb forta emoció. Havent saludat a la reina mare Tote amb una abraçada sense protocol, i la seva filla Hanna, el van posar al corrent de la situació donat que desconeixia que el nou príncep cabdill de Edeta era el seu fill. Superats els primers moments de desconcert, Kelón va explicar els motius del seu retorn, i les dificultats de vèncer a Amílcar amb l’exèrcit que portava. Edecó per no causar angoixa a les dames i convidats presents, va canviar la conversa dient que ell havia estat a prop de quatre anys a Siracusa, just quant el seu pare havia marxat a Cartago. Va retre honors a Tote per haver subvencionat els estudis realitzats que havien estat molt profitosos, i Kelón molt emocionat va demanar perdó pel seu comportament, i per haver marxat de Edeta de la manera que ho va fer. Allargada la reunió més del compte, es van retirar a descansar, quedant pare i fill per reprendre les converses al dia següent.

A punta de dia a porta tancada, es reunien per tractar assumptes de suma importància com era el futur del poble de Edeta. Kelón va manifestar les intencions que tenia Amílcar en ocupar tot el llevant mediterrani, per consolidar la seva expansió i atacar a Roma per terra i mar que era la principal obsessió de venjança per la derrota de la primera guerra. Edecó va facilitar tota la informació del que havia fet amb l’exèrcit per recuperar  el potencial que havia tingut, i emprar les tècniques que havia aprés a Sicília, implantant la disciplina. Kelón va considerar que havia fet una bona feina, però era necessari un pla estratègic acurat, i buscar tota l’ajuda possible amb els territoris del nord, per plantar cara a Amílcar, que tot i això seria difícil de vèncer.

Un pla estratègic i accions de Amílcar.

Desprès de llargues deliberacions, havia passat més de mig matí i Hanna apropava l’orella a la porta, per comprovar que tot anés be dintre d’aquell despatx. Acordaren de mutu conveni, que Edecó amb la seva guàrdia personal i una part de l’exèrcit farien un recorregut pels poblats edetans del nord, amb la finalitat de reforçar la relació i reclutar nous elements per engrandir tot el possible l’exèrcit, visitant l’Alcalatén, Baix i Alt Maestrat, el poblats edetans del Matarranya, Baix Aragó i Terra Alta, i establir contacte amb els sedetans, ilergetes i els ilercavons per proposar una confederació ibera per lluitar conjuntament contra els cartaginesos, a la vegada que faria arribar missatges a Roma, als amics Escipions per informar de la situació i demanar ajuda en cas necessari, segons havien parlar durant la seva estada quatre anys abans.

Kelón es faria càrrec de la defensa de Edeta i prepararia a l’exèrcit en maniobres militars i planificació de les batalles, donada la seva experiència acumulada, omplint els graners i magatzems de queviures per una llarga resistència, i ampliar la gran fosa al redós de Edeta per dificultar l’atac a la ciutat. El tenir el gros de l’exèrcit repartit pel territori, i retornant Edecó en ser avisat amb nous efectius, estaven segurs que Amílcar sempre impacient, no podria superar tantes barreres. Kelón i Edecó per les atribucions que tenia concedides, varen acordar no informar al Consell de nobles les seves intencions, per evitar filtracions que sempre es produeixen en aquest casos.

Amílcar ben informat pels observadors, en veure que un atac a Edeta li podia costar temps i pèrdues irreparables coneixent a Kelón, va optar per seguir ocupant territoris i fundar noves ciutats segons el pla previst, aïllant als edetans que tenia controlats. No obstant, assíduament rodejava la ciutat encerclant-la sense atacar, per intimidar  i donar mostra que en qualsevol moment podia ser atacada, i d’aquesta manera provocar l’angoixa i el temor als seus habitants.

Edecó viatja al nord.

L’anunci previ de la seva arribada a cada poblat, feia que tota la població sortís a rebre la comitiva amb expectació. Com sigui que els poblats eren petits, i en disposar la majoria d’ells d’un carrer únic, buscava un lloc estratègic en un petit turó, degudament protegit de qualsevol franctirador, per explicar la necessitat que tenien en plantar cara als cartaginesos amb els quals era inevitable entrar en guerra. L’entusiasme era desbordant en veure l’exèrcit que portava, i als poblats principals Edecó deixava monitors per reclutar i preparar nous soldats, que encara empraven les lluites tribals. Al mateix temps en veure el poc aprofitament de les terres de cultiu, incitava a la nombrosa pagesia i ramaderia a incrementar la productivitat, donat que el propi exèrcit tenia aquesta necessitat, i a més bescanviar les mercaderies que necessitava pels productes de la terra.

Abandonada la costa on els poblats estaven més aïllats, i no volent topar amb els ilercavons que podien entendre la seva presència com una amenaça, empraren el camí dels Ports de Morella de població edetana, que limitaven amb territoris cèltics sempre amb conflictes de pastures i rampinyes, per potenciar la integritat del territori edetà que el tenien bastant abandonat. En entrar al Matarranya, Baix Aragó i la Terra Alta, va veure que els nuclis de població i l’activitat comercial i de relació eren molt intenses, amb una xarxa de camins creuats per anar amb facilitat d’un poblat a l’altre. En comprovar les grans extensions de sembrats va comprendre que podia ser el graner que necessitava, i va prestar molta atenció per atreure a la gent que poblava aquestes terres.

El massís dels ports eren infranquejables a partir d’Orta i d’Arnes endins, on els poblats eren petits i aïllats, amb tot, va forçar incrementar l’agricultura i a tal efecte van plantar oliveres que encara donen fruit avui en dia desprès de més de dos mil anys (lo Parot d’Orta). Gran degustador de vins que havia aprés a Siracusa, va quedar meravellat per la qualitat dels vins de la Terra Alta i Baix Aragó, donant un forts impuls per a noves plantacions, amb conversió del sotabosc (malea) en camps de cultiu, i fent construir marges per evitar els rierols de l’aigua de pluja, alguns d’aquest murs encara visibles a la partida de les Cendroses de Gandesa.

Rodejat d’altres territoris per totes les bandes, com eren els sedetans, ilergetes, ausetans, cossetans i ilercavons, va comprendre la fragilitat d’aquestes terres que tots ells desitjaven ocupar, i que el gran riu Iber (Ebre) feia de frontera, el qual ja era aprofitat i transitat com a via fluvial, que permetia passar d’una banda a l’altra amb total facilitat.

El comerç era la principal activitat d’aquestes terres amb bona convivència veïnal, i les naus ilercavones pujaven riu amunt fins a Faió per transportar mercaderies, i fer baixar riu avall la fusta que necessitaven, tot i l’inconvenient de superar el Pas de l’Ase entre García i Vinebre, per la forta corrent de les aigües. Els ilergetes respectaven la frontera de l’Ebre donat que la seva expansió anava fins les rodalies d’Osca de terres fèrtils i productives regades pels rius Segre i Cinca. Els sedetans que s’havien segregat segles abans del edetans, més aviat guardaven bona relació per lligams familiars. Els ausetans, malgrat que molts historiadors i arqueòlegs els situen de ple a l’Ebre, ocupaven una franja irregular entre ilergetes, cossetans, laietans i altres territoris més petits.

Edecó temptat per travessar el gran riu, que a l’altra banda també antics poblats havien estat sota el domini dels edetans, va ser desaconsellat pels seus assessors del risc que suposava. Amb tot, va enviar a un dels seus caps de confiança i un bon grup de soldats pel corredor fins la Serra de Prades i Siurana, per comprovar si mantenien les arrels edetanes. El retorn fou decebedor per l’aïllament que tenien, amb vida pròpia sense ser molestats per cap territori veí, considerant que l’antic lligam amb Edeta era històric.

Any 228 aC.

La gran confederació ibera.

Sense dormir les hores que volia, havent acampat el seu exèrcit en tres campaments diferents emplaçats estratègicament a la zona del gran meandre de l’Ebre, va connectar amb els ilergetes, cossetans, ilercavons i sedetans per formar una gran confederació de pobles ibers, per lluitar contra Amílcar si seguia ocupant territoris. Com passa amb tota reunió de varies persones, els parers divergeixen d’opinió, i el recel era pels efectes i conseqüències tan si es guanyava com es perdia. Una de les grans discrepàncies venia donada per les pretensions dels romans en ocupar també aquestes terres, i en quedar els seus territoris en mig de dos grans potencies, era més convenient pactar, i en aquest cas suposaven que els cartaginesos eren més partidaris de cobrar tribus.

Edecó va dir que coneixia prou als romans, i que els ajudarien si eren atacats pels cartaginesos, segons havia sentit de la seva estada a Roma. Ningú es va creure aquest compromís, donat que l’expansió romana era constant, i el seu exèrcit en sortia victoriós a cada batalla. Desprès de llargues deliberacions, Indibil i Mandoni dels ilergetes, que eren veu parlant amb autoritat, van decidir unir les forces, sempre que cap dels cabdills presents, en fos el cap de la confederació, sorgint altra vegada diferents raonaments i propostes. Edecó els va dir, que el seu pare havia estat general de Amílcar, i era un gran estratega per les grans batalles: Que havia retornat recentment i es dedicava a la preparació de nous reclutaments. Finalment van arribar a un acord, decidint la proposta de Edecó per tal que el seu pare Kelón, es faria càrrec dels exèrcits confederats si es donava el cas.

Amílcar ambiciona Roma i el territori iber.

Desitjant una expansió ràpida, va demanar reforços a Cartago enviant plata i or en quantitat per convèncer al Congrés, a la vegada que els informava de les seves conquestes que calia consolidar, per seguir el seu pla que havia determinat. Veien que Edeta es preparava per una defensa, de la mateixa manera que ho feien els lusitans, va decidir deixar la força suficient per no ser derrotats, emprant dos camins diferents, el primer d’amistat amb els turdetans per crear noves ciutats i rodejar el territori de Edeta, demanant ajut per atacar Sagunt, que aconseguida la victòria va expulsar els edetans que hi havia a la ciutat, els quals va vendre com esclaus, per ocupar el seu lloc els turdetans, assegurant d’aquesta manera la seva fidelitat, a la vegada que podia estrenyé el cercle a Edeta.  

Sense trobar cap oposició va ocupar les terres del litoral, que simbòlicament eren edetanes creant noves ciutats, fins arribar a les proximitats del riu Ebre, pactant amb els ilercavons el pas de les seves tropes, que passarien de llarg. En proba de la seva paraula, va organitzar el casament de la seva filla amb Asdrúbal que seria el seu gendre. Va invitar a la gent dels poblats de les rodalies, fent una festa amb abundància de menjar i de vi, que alegrant i compartint tots plegats la celebració, algunes joves del convit, no tingueren cap inconvenient en tenir relacions íntimes amb els soldats, en aquella nit de disbauxa i bogeria.

Emprenent de nou la marxa, utilitzant el mateix argument amb els cossetans va passar pel seu territori de llarg sense cap inconvenient, abandonant la costa i seguir per l’interior, escollint a Cartago la vella (Vilafranca del Penedès) per fundar una nova ciutat. Com tot anava rodat, animat pels avenços aconseguits sense cap baixa pel seu exèrcit, va fundar una altra població al riu Llobregat, anomenada Rubricata que uns historiadors la situen a Martorell i altres a Rubí. Barcino (Barcelona) dita també Barca Nova, fou una gran ciutat també fundada per Amílcar, en considerar la seva situació estratègica rodejada de muntanyes i oberta al mar amb cinc poblats ibers que va unificar. El nom dels Barca quedava perpetuat i va donar un gran impuls a la ciutat, en establir línia marítima amb Cartago, que quedava més propera i d’aquesta manera anava avançant el domini per mar en direcció a Roma.

Els laietans no conformes amb l’ocupació de les seves terres, els ausetans, lacetans, indigetes i altres petits territoris ibers, planten cara als cartaginesos amb escaramusses en punts estratègics, no poden impedir que Amílcar decideixi atacar Empúries i Roses, antigues colònies gregues. Ja les tenia encerclades, quant li arriben notícies d’una gran sublevació a la Bètica, on es troben el seu gendre Asdrúbal i els seus fills Anníbal i Amílcar, en situació compromesa. (Paralipòmenon Bisbe Girona Tom.II capítol 18)

Any 228 aC.

Mort de Amílcar.

Els grans fets històrics ofereixen quantitat de versions diferents sobre el mateix. Els historiadors, segons passa el temps van distorsionant l’autenticitat en disposar d’altres fonts, moltes vegades per contalles locals heretades, que arriben fins i tot a dubtar de l’autèntica realitat.

Amílcar engrescat i enlluernat per conquerir Roma el més aviat possible, va descuidar la reraguarda, que Cartago tampoc va saber cobrir amb noves incorporacions com havia demanat. Els edetans per la seva part, havent organitzat un poderós exèrcit en retornar Edecó de les terres del Nord a tocar l’Ebre, veient la possibilitat de derrotar a Amílcar, davant el neguit que sentien els joves guerrers per entrar en acció, va preparar plans d’acció per barrar el pas dels cartaginesos que enviaven reforços i nova gent per repoblar, aïllant Amílcar per terra, en cas de retorn.

La versió més coneguda i fiable ens indica; que veient els pobles sotmesos, la debilitat de les forces cartagineses, i amb la perllongada absència del seu cap Amílcar, amb rumors de tota mena per la seva sort. El rei dels oretans anomenat Orissón va organitzar una emboscada per derrotar a l’invasor, d’acord amb altres territoris que s’hi van adherir. Provocaven incidents en punts determinats per fer acudir els soldats cartaginesos, i fent veure als cartaginesos que li feia costat, els va portar per una vall i en tenir-los rodejats els atacaven per totes bandes causant nombroses baixes. Com un llamp va venir en quatre dies Amílcar per resoldre la situació, però sabedor que el seu gendre i els dos fills estaven encerclats en una bossa, va caure en el parany de voler atacar directament als oretans, els quals havien preparat acuradament l’escomesa, enviant carros encesos de teia i llenya tirat per bous, per dispersar a l’exèrcit de Amílcar i atacar-lo per diferents fronts.

Els edetans sabedors del retorn del cabdill cartaginès, i considerant Kelón que era el moment oportú, perseguiren a l’exèrcit de Amílcar fins les proximitats de la ciutat de Héliké, suposadament l’actual Elx de la Serra (Albacete). Sense temps de reorganitzar cap acció, i veien al camp de batalla a Anníbal i els seus fills, va reconduir la situació per tal de facilitar la fugida d’ells per salvar-se. Perseguit sense treva pel rei dels oretans Orissón i també per Kelón i Edecó, buscant la fugida en direcció contraria en creuar un riu que portava molt cabdal, amb aigües revoltes i turbulentes com la lluita al camp de batalla, Amílcar que anava ferit, i el cavall impotent de superar el corrent totalment esvarat, va fer caure al cabdill cartaginès, que va morir ofegat en presència dels seus perseguidors, que prudentment es van aturar a la vora.

Les versions més novel·lesques i cinematogràfiques, atribueixen la mort de Amílcar a una lluita amb Orissón, Edecó i també Kelón, amb un suposat diàleg previ a l’agonia de la mort, per deixar constància de l’aclariment de comptes imposat pel guió. També inclou la mort de Kelón travessat el seu cos per una javelina enemiga d’un soldat ras, per acabar l’historia i complaure al lector i espectador. Actualment existeix discrepàncies entre Elx (Alacant) i Elx de la Sierra (Albacete), que cada ciutat s’atribueix la batalla i final del cabdill cartaginès, amb arguments fonamentat per cada part que no entrarem en discutir.

Els historiadors Florian, Medina, Mariana, Garibay i Viladomar, ens expliquen una versió totalment diferent que també cal conèixer. Diuen que mentre Amílcar tenia l’exèrcit ocupat per combatre rebel·lions i atacs dels pobles ibers, perseguit per Lacetans i Belutons, va buscar refugi en territori dels edetans al poblat de Castro Alto, que actualment és la població de Castellseràs (Baix Aragó). Coneixedors els enemics perseguidors, van preparar una emboscada emprant carros carregats de materials inflamables, els quals un cop encesos van llençar contra els cartaginesos, amb una batalla campal de gran envergadura, poden fugir Amílcar i bona part dels seus soldats en direcció a l’Ebre. Perseguit implacablement ferit de mort va caure del cavall al camp de batalla. (les pàgines 230 i 231 del llibre “Crònica universal de Catalunya” del Dr. Jerònim Pujades del segle XVII, ho expliquen àmpliament narrat per Florian de Ocampo), afegint que el seu fill Anníbal era a Barcino (Barcelona) per aquelles dates, i el seu gendre fou informat de la mort del seu sogre tot estant a Andalusia.   

Any 226 aC.

El gendre Asdrúbal.

La mort de Amílcar, i la gran desfeta de l’exèrcit de Cartago, tot feia pensar en una retirada dels cartaginesos a les seves ciutats de la costa, i buscar la pau amb els territoris ibers veïns pel caràcter més pacífic i polític de Asdrúbal per establir pactes. El nomenament l’havia de fer el Senat, havent de superar l’oposició de Hannón, que no volia la continuïtat de l’exèrcit en poder dels Barca. La intervenció de Anníbal, en favor del seu cunyat, va evidenciar que la seva capacitat militar era herència del seu pare, però en no tenir edat suficient, el Senat va decidir  nomenar Asdrúbal.

Roma, que seguia amb atenció les conquestes cartagineses, es va començar a preocupar en saber que es dirigien a la capital romana com a objectiu final per derrotar-la. Aparcada l’ocupació hispana en disputar altres guerres, la sublevació de Sicília i el pròxim orient, el Senat va començar a pensar seriosament en barrar el pas dels cartaginesos que havien arribat fins a Roses amb facilitat. La notícia de la mort de Amílcar els va fer pensar que amb la desfeta del seu exèrcit, desapareixia el perill.

Asdrúbal per evitar ser atacat per Roma, i utilitzant la seva tàctica diplomàtica va oferir la pau amb Roma, establint els límits d’influència cartaginesa fins el riu Ebre, respectant a Sagunt com ciutat independent. Els romans veien que sense cap esforç podien arribar fins el riu Ebre, van caure en el parany del dibuix que van adjuntar, on el riu Ebre dividia la península hispana en dues meitats, gairebé iguals, quedant a la part romana Empúries i altres ciutats importants que els romans tenien en consideració. Acceptat el pacte, Asdrúbal es va dirigir als territoris ibers, amb els quals havia mantingut lluites i fins i tot haver ocupat, per treure els tributs que tenia imposats, convidant voluntàriament a acceptar a tots els ciutadans que volguessin poblar els territoris cartaginesos. D’aquesta manera aconseguia pacificar el país, sense haver d’afrontar cap guerra, i podia disposar de temps per preparar secretament els seus objectius futurs.

Edeta va gaudir d’un període de temps de prosperitat, en donar fruit les terres agrícoles i ramaderes, per les plantacions efectuades sota mandat de Edecó, i els cereals tant necessaris arribaven en grans carregaments procedents de les terres del nord, i els obrers d’oficis artesanals podien treballar lliurement amb bons guanys. També va haver algun casament de la noblesa amb oficials de l’exèrcit cartaginès, i a palau Edecó va veure néixer en poc temps dos fills barons, que alegraven les estàncies reials.

Any 225 aC.

Pacificació dels pobles ibers.

Asdrúbal convida a tots els caps i les seves dones dels territoris ibers, a inaugurar la nova capital anomenada Cartago Nova. Edecó i les reines (mare i filla) desconfien no es tracti d’un parany, i pren totes les precaucions donant instruccions a la reina mare, en el cas que les coses surtin malament. Havent exigit als missatgers certes garanties de seguretat, i l’ordre del dia del protocol, assegura l’assistència d’altres cabdills veïns, i el dia assenyalat varen anar amb nombrosa escolta fins la nova capital cartaginesa.

L’emplaçament havia estat escollit acuradament, disposant de port natural fàcil de tancar, muralles gruixudes de bona alçada, i un seguit de palaus i cases nobles de bona construcció adornades amb elements decoratius de luxe. En un gran saló, Asdrúbal anava saludant a tots els invitats, als quals dedicava més temps segon li convenia, veient com Indibil i Mandoni eren tractats amb molta deferència. En arribar a Edecó, li va dir que havia conegut al seu pare, en estar al servei de Amílcar durant molts anys, i que calia oblidar els enfrontaments que havien tingut en un passat. Anava passant per cadascun dels cercles que s’havien organitzat, per saludar i conèixer a tothom en un gest de bona acollida i grans dosis d’amabilitat, que no tenia res a veure amb el tracte que havia donat el seu antecessor Amílcar. Aquesta roda de converses la va allargar fins que va creure convenient, i tot seguit van passar a un altre saló per sopar.

La taula amb abundància i varietat de menjar, anava acompanyada de música i belles ballarines que executaven danses de països molt llunyans, agradable de veure. Havent arribat a altes hores de la nit, Asdrúbal va fer parar la música i l’espectacle, per presentar a Anníbal, i agrair la presencia dels assistents, que es podien quedar al saló si volien, desitjant una bona nit, retirant-se per descansar. La majoria dels convidats van anar a l’habitació assignada, alguns dels quals mantenint els ulls oberts, amb el dubte de la sinceritat de les paraules que Asdrúbal havia pronunciat. Fou una nit, que Edecó anava recordant a ulls desperts els patiments de les guerres sostingudes contra els cartaginesos, no encertant a comprendre un canvi tant radical d’actitud. Home de món va veure en Asdrúbal un gran diplomàtic calculador, que volia confederar els territoris ibers sota la seva direcció, amb l’excusa que els romans estaven a punt d’iniciar la conquesta hispana, i quedar-se amos i senyors de la península en integrar els territoris veïns a la força. Era una doble jugada, que els pactes li proporcionaven no haver de lluitar contra els territoris ibers, i tots plegats impedir l’ocupació dels romans.

Edecó vestit i estirat a sobre el llit, va analitzar els seus errors, en el seu intent de confederar els ibers que havia fracassat. No entenia com els cartaginesos feia quatre dies eren els seus enemics, que tenien encerclada a Edeta, havien fet un canvi tan brusc, venint al pensament tota mena de sospites.

Al dia següent desprès d’esmorzar, Asdrúbal i Anníbal es van acomiadar dels convidats, que retornaren als seus pobles amb els dubtes d’un futur incert, encara que de moment, Edecó  acceptava aquella pau que el seu poble desitjava i era motiu de prosperitat

Inesperadament, Asdrúbal és assassinat al camp en sortir amagat del bosc, un criat que els escriptors diuen, era per venjar la mort del seu amo provocada pel cabdill cartaginès per una ofensa personal. D’aquesta manera el seu projecte pacificador, i la preparació de la conquesta de Roma no es pogué realitzar.

Any 221 aC.

Anníbal al poder.

Un cop més el Senat cartaginès, ha de fer el nomenament del seu cap per l’exèrcit en la conquesta i consolidació de la costa ibera. Altra vegada Hannón és el principal opositor, i Anníbal fill de Amílcar, amb vint-i-un any amb temperament i sobrada experiència militar, va optar i convèncer al Senat en sotmetre als pobles rebels, i anar directament a Roma sense perdre més temps en convenis i diplomàcies con havia fet el seu oncle. Va exigir mitjans i homes per formar un exèrcit poderós, a canvi d’enviar a Cartago el botí de les seves victòries, i els metalls valuosos de la mines iberes, molt preuats per fer joies i objectes decoratius que apreciaven les dames cartagineses.

Tot just arribar, va sotmetre les rebel·lions d’alguns poblats ibers insurgents, amb una duresa mai vista anteriorment, degollant als vençuts a les places públiques, que va alertar a la resta de territoris, que no esperaven aquesta reacció tan ferotge. Va enviar espies als territoris celtes de l’altiplà central, i un cop segur de les seves possibilitats, va atacar sense contemplacions als carpetans i vacceus arribant fins la mateixa Helmantike (Salamanca), on la combinació dels atacs de la cavalleria amb l’acció dels elefants desconeguts per aquestes terres, es van rendir amb escassa lluita. El botí aconseguit fou impressionant, a més dels cinquanta mil homes que va agafar per engrandir el seu exèrcit. Enviades totes les riqueses a Cartago, va exigir la reposició i renovació de la flota, amb naus de més capacitat pel transport de tropes, per esquivar els territoris costers ocupats per altres tribus, que sempre causaven baixes.

Conscient que els territoris ibers podien reaccionar, va enviar missatges a cadascun d’ells renovant el conveni d’amistat, a la vegada que feia el convit del seu casament amb la princesa Himilce, de llinatge noble del llegendari rei Miligo. Edecó va assistir a la boda, i dialogar breument amb Anníbal molt ocupat en l’esdeveniment, el temps suficient per llegir als ulls de Anníbal l’ambició que portava al seu interior. Va veure en ell la figura del seu pare, i que les coses tornarien a canviar, que sota el jurament fet “d’odi etern a Roma”, ja va donar mostres davant els convidats, les ganes de treure l’espina clavada de revenja, per acabar amb els romans.

Edecó de retorn, va informar al Consell de nobles el seu punt de vista, i els ancians guerrers, experimentats en lluites passades, van coincidir en el perill que de nou suposaven els cartaginesos, que havien exigit el pagament de tributs a Edeta, per costejar les seves despeses. El Consell va indicar a Edecó la conveniència de visitar de nou els territoris edetans del nord, en especial el Maestrat, Matarranya, Baix Aragó i Terra Alta, per garantir el subministrament alimentari (cereals, llegums, espècies, oli i vi), apart de reclutar la gent jove que havia entrat en edat, de la seva darrera visita.

Any 219 aC.

Anníbal ataca Sagunt.

El descobriment de noves mines d’or i plata a la Bètica, enviant mostres a Cartago per aconseguir més reforços, li permet pagar als soldats i reclutar mercenaris per formar el gran exèrcit que desitjava per atacar a Roma, que a la vegada, havia de consolidar i mantenir a ratlla els territoris ibers, que oretans i carpetans altre cop s’havien revelat.

Abans del previst, Anníbal assetja Sagunt de població grega, edetana i assessors romans, que era una ciutat independent en territori edetà, amb l’excusa que la ciutat està per sota del riu Iber, que en pacte amb els romans feia de frontera natural, a expenses dels poblats de la zona que no acceptaven aquest conveni, donat que el riu Ebre no era cap obstacle per la seva convivència, en especial pels ilercavons.

Sagunt decideix resistir, i envia missatges a Roma pel seu compromís en defensar la ciutat d’un atac cartaginès. La resposta de Roma consisteix en amenaçar Anníbal i poca cosa més, i Anníbal no en fa el menor cas. Els habitants de Sagunt decideixen resistir, i obrint les portes als cartaginesos que volguessin sortir de la ciutat, per evitar tenir l’enemic a dintre casa. Al redós de Sagunt tot l’exèrcit cartaginès estava a punt per anar en direcció a Roma, i la visió que oferia veure des de dalt el castell, aquella concentració de tropes era impressionant. Decidits a resistir, les muralles eren atacades per totes bandes, amb intents de penetració amb torres de fusta mòbils, escales que no aconseguien arribar ni a la meitat de l’alçada de la muralla, soscavant la mateixa per obrir galeries, es a dir, tota mena d’ingenis militars, no poden utilitzar les catapultes i armes curtes per la distància i alçada dels murs.

Edecó no podia fer altra cosa que preparar la defensa de la seva terra, en veure un exèrcit tan poderós, i retirar a zones més segures els habitants de Edeta, que va quedar a resguard d’uns quants soldats per evitar robatoris, o fos incendiada la ciutat. El setge s’anava allargant, quant els carpetans i oretans aixecaren armes en rebel·lió, que Anníbal va haver d’acudir per sufocar, deixant el comandament del setge a Maharbal. De retorn, va veure que els saguntins esgotats, faltats d’aliments i sense l’ajut de Roma, es feien forts a la part més alta del castell.

Els de dintre, enviaren un missatger al cartaginès per pactar una sortida digna dels saguntins i les seves pertinences, responent Anníbal que únicament permetria la sortida amb la roba posada i les mans al cap. En resposta, Anníbal va veure com cremava l’interior de Sagunt, tirant al foc totes les pertinences, joies i el botí que desitjava del seu enemic, tirant-se a la foguera homes, dones i nens per morir cremats en un acte d’orgull i valentia. En entrar els cartaginesos, només van trobar morts per tot arreu, i els pocs que quedaven en vida foren degollats per ordre expressa del cabdill cartaginès. El setge de Sagunt va durar vuit mesos, que retardaren la marxa en direcció a Roma.

Anníbal molt astut un cop vençuda i arruïnada la ciutat de Sagunt, va retornar a Cartago Nova per rebre els reforços enviats de la Cartago africana, i organitzar la gran expedició per atacar a Roma. Tot seguit va enviar missatgers a tots els cap ibers, per tal d’acudir sense excusa a una festa que havia organitzat, acompanyats de les respectives esposes i fills. Edecó i Hanna van entendre es tractava d’un engany, per tenir-los retinguts en la seva absència i assegurar l’adhesió o neutralitat dels seus veïns. Edecó va donar ordres a la seva mare adoptiva, la reina Tote que desesperada per haver de desprendre dels seus néts, la va envair una gran angoixa. També fou informat el Consell de nobles ancians, per tal de nomenar un nou cabdill es cas de caure en una traïció.

Tal com anaven arribant els convidats a Cartago Nova, eren rebuts per Anníbal personalment amb educació i respecte, dispensant una bona acollida amb gran interès per als nens, que obsequiava amb regals de joguines. Tot seguit els feia acompanyar pels criats a les seves habitacions, i així anava fent compliment a tots els que anaven venint posteriorment. Edecó i Hanna van veure com actuava un gran actor, doncs aquella rebuda era molt sospitosa i no era normal amb l’home de caràcter fort i autoritari com mostrava sempre Anníbal.

Reunits al saló de les grans celebracions tots els caps dels territoris ibers, Anníbal va començar el seu discurs: Benvolguts presents; El motiu de la trobada no és altre que informar-vos dels projectes de futur per les nostres terres. Com sabeu, estem amenaçats d’una invasió romana, que porten a terme per tota la Mediterrània, en especial als Balcans, Macedònia i Pròxim Orient, on sotmeten a tots els pobles conquerits. Ara l’amenaça la tenim nosaltres en voler ocupar la Gàl·lia i tot seguit Iberia. Cartago vol la vostra amistat i col·laboració en aquesta lluita per la salvació dels pobles, de manera que seran benvinguts tots aquells que ens vulguin ajudar, i respectats els que decideixen no intervenir, advertits però, que seran aniquilats sense contemplacions els que oposin resistència.

Heu vist la concentració d’un gran exèrcit a les portes de Cartago Nova, i des de la finestra podeu contemplar la quantitat de vaixells al port ben disposats. La nostra intenció és traspassar la barrera del riu Iber (Ebre), per alliberar tots els pobles amenaçats pels romans, incloent la pròpia Gàl·lia i arribar fins a Roma. A la sala es va sentir el murmullar general, que va tallar Anníbal seguint el discurs preparat. Us presento al meu germà Asdrúbal, el qual es quedarà a Cartago Nova al meu lloc, i al qual podeu dipositar tota la confiança. Ell vetllarà per la pau dels vostres territoris i resoldrà els vostres conflictes.

He pensat també, en la prudència d’acollir a les vostres famílies sota la protecció de Cartago durant la meva absència, que de moment es quedaran a Cartago Nova, esperant reconstruir Sagunt per més seguretat, d’aquesta manera vosaltres quedareu més lliures per col·laborar en... La veu de Indibil i Mandoni van interrompre el discurs, per mostrar la seva adhesió incondicional, a la qual s’hi van afegir altres caps en un moment d’eufòria guerrera sorgida improvisadament, acabant amb la cridòria de rigor i els !!!Visca Cartago, visca Anníbal i Mort a Roma¡¡¡, no deixant reaccionar als caps que no van dir res, en entendre la trampa preparada per Anníbal, que potser el temps i les circumstàncies farien canviar, com ha passat al llarg de l’historia.

El retorn de Edecó sense la dona i els fills, fou de gran tristesa havent aconseguit la neutralitat del seu poble, que tampoc en refiava de la paraula de Anníbal. La reina mare, en veure que la seva filla i els néts no havien retornat, va caure en una depressió tant forta que no se’n va sortir.

Any 219 aC. (finals d’any)

Roma reacciona.

El Senat romà, tenint informació de la manera que havia caigut Sagunt, i la concentració d’un gran exèrcit per passar el riu Iber, es va reunir amb urgència. Les discussions foren molt enlairades de to, sobretot per no haver ajudat a Cartago que va resistir vuit mesos. El vell Escipió va recordar que els cartaginesos estaven intentant derrotar a Roma per totes bandes, que el pare de Anníbal ja ho havia intentat, i era hora de prendre decisions en aquests sentit abans que fos massa tard. Edecó havia enviat un missatger per informar a la família Escipió, de la delicada situació creada, que la seva dona i fills estaven retinguts a Cartago Nova, i que Anníbal amb un poderós exèrcit anava en direcció a Roma per terra i mar per atacar-la.

En un principi, alguns membres del Senat van considerar una aventura esbojarrada el voler creuar els Alps, convençuts no arribarien a Roma. Escipió que tenia una gran força a dintre el Senat, amb la seva pausada i forta veu en la paraula, va tractar de covards  i d’irresponsables que no eren dignes del Senat de Roma, aquells oradors opositors. El resultat final fou l’aprovació d’atacar per totes les bandes als germans cartaginesos (Anníbal i Asdrúbal), a la vegada d’establir bases sòlides a Iberia amb perspectives d’una futura expansió romana. 

Edecó moralment estava destrossat, però la valentia d’un guerrer no es rendeix per les adversitats, tot i la soledat familiar que representava el no disposar de la dona i els fills. Va reunir al Consell de nobles altra vegada, per donar compte de la situació i l’opinió per majoria fou de no cedir a les pretensions cartagineses. Com sigui que una negativa podia representar una sagnat represàlia i per respecte a la vida de la seva dona i fills, decidiren fer una crida de voluntaris i esclaus per anar amb l’exèrcit cartaginès, i d’aquesta manera sortir del pas, com vulgarment és diu.

La caiguda de Sagunt, ciutat que coneixia prou i admirava per les seves defenses, el tenia amoïnat, al contrari del que havien fet Indibil i Mandoni, Edecó va augmentar l’odi contra els cartaginesos, que feia anys el tenien amenaçat, i un regnat sota el seu domini seria acabar amb Edeta. Tenia plena esperança que els romans l’ajudarien vencent als cartaginesos. En haver estat a Roma i veure el benestar i riquesa que disposaven, estava segur que millor seria estar sota domini romà que cartaginès.

Informat pels seus observadors de les maniobres, reorganització, formació de l’exèrcit cartaginès, disposició de la cavalleria i els elefants, va distribuir l’exèrcit edetà en llocs estratègics d’observació i defensa, renunciant a una batalla oberta sabedor que no la podria guanyar, en haver calculat en més de cent vint mil els soldats enemics. Controlant cada moviment dels cartaginesos, no entenia com la flota havia iniciat la marxa en formació, donat que els edetans no eren posseïdors de vaixells, mentre els guies i espies, l’informaven que tot el gruix de l’exèrcit amb Anníbal al cap, es dirigien per la costa en direcció nord. Va sospitar que podia ser una maniobra per envoltar-lo, disposant als seus efectius preparats per fugir en territori dels turdetans i sedetans en cas necessari.

Any 219 aC.

Anníbal camí de Roma.

En alerta màxima, coneixedor que el seu germà Asdrúbal es feia càrrec de sotmetre els territoris ibers independents, amb nous reforços arribats a la capital Cartago Nova, tenia prou informació per preparar la nova estratègia i controlar tota la Bètica, per continuar tot seguit amb Edeta.

Anníbal no tenia cap dificultat en avançar ràpidament per la costa en direcció a l’Ebre, mentre Edecó feia el seguiment en paral·lel per l’interior, amb més dificultat per l’accidentat del terreny, tot i que era en territori edetà i coneixia prou be. Anava endarrerit, havent de camuflar els seus soldats, en veure com Anníbal enviava observadors per garantir no ser atacats de la muntanya. Un cop en veure que podia ser descobert, va soltar de les gàbies uns porcs senglars afamats, que es dirigiren cap els observadors, molts dels quals fugiren esparverats, mentre altres amb les llances en mataven els que podien per incloure al menú del dia. Els ibers utilitzaven uns quants trucs com a tàctica de guerra.

Abans d’arribar al riu Ebre, va dividir l’exèrcit en varies seccions, per facilitar el pas de les aigües per diferents punts a l’objecte de guanyar temps. Els ilercavons ocupaven els territoris de la desembocadura del riu i disposaven de vaixells, i una gran fama de guerres franctiradors que li podien causar grans pèrdues. Va enviar una ambaixada de comissaris per comunicar que únicament volien creuar el riu, i una negativa podria ocasionar una guerra de grans conseqüències. Els ilercavons que es mantenien neutrals van córrer el risc, donat que Amílcar anys abans també havia iniciat el camí de Roma.

Una part de l’expedició va creuar el riu a l’alçada de l’Aldea per diversos punts on anaven els elefants. L’altre gran grup, que incloïa la cavalleria anava a peu dels Ports per Santa Bàrbara, passant el riu per Xerta, Miravet i Tivissa, en territoris ocupats per ausetans i cossetans, que desistiren d’oferir resistència en veure la seva inferioritat. Va seguir pel Coll de Balaguer en direcció a la costa per retrobar de nou l’altre expedició. La flota va ancorar a la desembocadura, per abastir de queviures i en espera que l’exèrcit de terra efectués el pas del riu amb normalitat, i de passada controlar els vaixells ilercavons.  

El pas pels territoris dels cossetans, laietans, ausetans, lacetans, ceretans i indigetes, foren molt dificultosos, en no haver previst Anníbal la seva oposició. Va decidir deixar una part de l’exèrcit comandat per Hannó, per sotmetre els territoris, mentre ell obrint-se pas, va creuar el Pirineu en direcció al Roine on les tribus iberes també van oferir resistència. En entrar en territori dels gals va poder descansar i reposar forces en estar protegit, donat que els gals eren enemics dels romans, que amenaçaven conquerir el seu territori.

Les notícies de reraguarda no eren bones, doncs els poblats ibers no eren doblegats, i les baixes cartagineses eren considerables. Edecó en haver sortit del seu territori camí de Roma els cartaginesos, va retornar a Edeta castigada per petits terratrèmols, havent aparegut malalties i la pesta a bona part de la població, que amb creences divines molt accentuades, feien ofrenes als déus en total convicció.

Any 218 aC.

Els romans arriben a Iberia.

Roma ho tenia molt difícil per arribar a Hispania (com anomenaven) per terra, degut a la forta oposició francesa, que l’any 223 aC. havia mantingut una guerra en haver traspassat els Alps, i dirigir-se cap a Roma. La victòria romana va fer recular als gals, però el seu territori era ple de soldats que podien causar moltes baixes, afavorint l’amistat amb els cartaginesos.

El Senat decideix formar dos exèrcits per acabar amb el domini cartaginès. Un a càrrec del cònsol Tito Semproni destinat a la Mediterrània del nord d’Àfrica, i l’altre comandat per Publi Corneli Escipió, per barrar el pas dels subministres procedents de la Hispania, i començar la seva expansió un cop vençuts els cabdills de Cartago.

Els germans Escipió van separar l’exèrcit i Gneu es va dirigir directament a Roses i Empúries, mentre Publi Escipió va desembarcar a la Gàl·lia per esperar l’arribada de Anníbal, però havia fet tard, doncs uns dies abans havien superat aquest punt, iniciant un retrocés aconseguit topar amb Anníbal, però havent de renunciar a presentar batalla en veure la superioritat de forces, resultant ferit lleu Escipió, amb la sort que Anníbal havia fet retornar la flota a Cartago, en no ser necessària per passar els Alps. Roma va ordenar a Escipió seguir en direcció a Empúries per establir una base segura, i continuar cap al  sud per convertir el poblat iber Cesse o Cissa (cessetans) en una capital estable que anomenaren Tàrraco, que és el nom més antic que es coneixia. Els romans havien enviat prèviament ambaixadors a parlar amb; laietans, ilergetes i altres territoris, per forçar una bona relació, deteriorada en no haver ajudat a Sagunt en el seu moment i desconfiar. Amb habilitat van anar pactant acords provisionals, que al menys permetessin desembarcar les naus romanes sense cap contratemps.

Unes setanta naus que porten uns deu mil soldats, cavalls i equipament arriben a Roses, i d’aquí fins Empúries sense cap impediment. Foren rebuts amb alegria i curiositat per la fama que tenien, i plantaren un campament a les afores per no alterar l’ordre de la població, fins i tot els cabdills indigetes van oferir la seva amistat. Els va donar explicacions de les intencions del romans per acabar amb Cartago, i que el seu germà Publi Corneli, estava a la Gàl·lia per impedir l’avenç de Anníbal.  

Extracte de la Història d’Espanya de  Menendez Pidal. pàg. 19/30, 54, 398/403). Lluís Pericot,  pàg. 306. i Rovira Virgili, pàg. 37.

Any 218 aC.

El dilema de Edecó.

A Edeta va arribar la notícia que un general romà anomenat Escipió, venia de Roma per instaurar la pau entre tots els pobles i formar part del gran imperi que havia d’agrupar tots els territoris de la Mediterrània. La població va quedar dividida en opinió, i l’angoixa d’una gran guerra es preveia amb pessimisme. La majoria volien pactar amb els cartaginesos que ja eren a les portes de Lucentum (Alacant), però el preu era molt alt i tot feia pensar per les notícies que tenien, que Cartago volia recuperar el prestigi perdut a la primera guerra púnica, i la seva dèria era atacar a Roma, havent arrasat els territoris que trobava al seu pas, incorporant els soldats vençuts al seu exèrcit i vendre com esclaus als edetans com era costum.

La decisió a prendre per Edecó era altament difícil, donant llargues als cartaginesos enviant missatgers per guanyar temps. Reunit a consulta amb el Consell de nobles, va sortir una tercera opció que era reunir a tots els territoris ibers, per fer front comú que amb número de combatents seria molt superior a l’exèrcit cartaginès i també el romà, per tal d’expulsar-los a tots. Amb els pobles celtes no podien contar-hi, per una rivalitat incompresa i donat no disposaven d’una organització militar disciplinada i amb armes antiquades.

El dilema era greu i de difícil decisió. Entre tan els romans enviaven als territoris ibers, missatgers que explicaven la benevolència dels seus propòsits d’integració i els avantatges que els suposaria. Edecó va reflexionar, i va rebre resposta dels cartaginesos acceptant la demora a la seva proposta, donat que Asdrúbal havia retornat a Cartago per un període de temps i quedava ajornada.

Edecó va considerar oportú aprofitar aquesta treva per fer una expedició de visita i reforç als seus territoris situats al nord, que havia descuidat un cop més, agafant el gruix del seu exèrcit per impressionar als poblats ibers edetans i tenir-los preparats pels futurs esdeveniments en un sentit o altre. A la capital Edeta va deixar la guarnició més que suficient per mantenir a ratlla els bandolers celtes i qualsevol altra circumstància de veïnatge, en tenir la seguretat que els cartaginesos no l’atacarien fins el retorn d’Asdrúbal, que hauria de negociar.

Les seves intencions tenien diferents objectius: el primer, consolidar els seus territoris i veure l’estat d’ànim i opinió per acceptar a cartaginesos o romans, aprofitant per estimular el treball de la terra i millorar la seva productivitat, necessària per la seva economia i la despesa del manteniment de l’exèrcit. En segon terme, establir contacte amb els ilaraugetes (ilergetes, ilercavons) i cessetans per polsar l’opinió de les seves decisions, que ell encara no tenia prou clares en aquells moments. El seu exèrcit era impressionant comparat amb el dels seus veïns, amb els quals va deixar una bona impressió. En tercer lloc, establir contacte amb els romans en especial amb Escipió, en resposta als missatges que havia rebut de bona amistat, que amb recel era causa de divagacions cautelars, en tenir a les seves mans el futur del seu poble, i també dels territoris ibers que no contemplaven als celtes com a part integrant.

Edecó s’instal·la a les nostres terres.-

En aquest període de relacions diplomàtiques, va fer acampar el seu exèrcit en terres edetanes, apostant els campaments entre el riu Ebre i l’altiplà superior en territori del Matarranya, part de la Terra Alta, i el sud del Baix Aragó, lluny dels límits dels sedetans, per efectuar exercicis d’estratègia militar, instrucció,  reclutament i reforçar la vinculació dels poblats més allunyats d’Edeta. Els correus eren constants entre els comandaments militars i el cabdill, i també amb Edeta per reaccionar ràpidament en cas de necessitat. Una expedició va creuar el riu Ebre, i seguint el rosari de poblats edetans, Edecó va arribar fins la Serra de Prades considerada com a límit del seus territoris, tot i que seguia un gran espai de terra de ningú. D’aquesta visita ràpida, amb total sorpresa dels poblats de la ruta, es desprèn que va passar pel Priorat on va poder provar la qualitat dels seus vins, que en tenia un paladar refinat per classificar-los.

Les notícies que rebia d’Edeta no eren massa bones. La gent estava neguitosa per la perllongada absència d’Edecó, i els rumors que corrien eren de pessimisme i preocupació. El Consell dels nobles patriarques no tenia massa clar, que els romans no tinguessin altra intenció que agrupar els pobles en pau sense altre benefici, i circulaven notícies del retorn d’Asdrúbal Barca com imminent, i ho feia amb un nou i poderós exèrcit vingut de refresc. En aquest precís moment retornaven de Tàrraco els ambaixadors que s’havien entrevistat amb la cúpula romana dels germans Escipió, que personalment els havia atès Gneu, el qual es va dir que el seu germà Publi Corneli estava a punt d’arribar amb una gran flota i noves forces. La seva alegria i convenciment pel tracte rebut i les intencions dels romans, feien preveure un pròsper futur per la terra Edetana i la seva gent. Edecó va anar esbrinant punt per punt i cada paraula dels seus emissaris per quedar convençut que la trobada amb Escipió era urgent i necessària. Amb aquesta tranquil·litat va ordenar el retorn d’una part de l’exèrcit a Edeta per calmar els ànims.

Edecó en una nit de cel clar plena d’estrelles brillants, com s’acostuma a veure en la placidesa de les terres de l’altiplà dels Ports, en la seva contemplació a l’infinit immens va rebre de part dels seus déus, la inspiració definitiva i convenciment que la salvació del seu poble era pactar amb els romans. Decidit plenament, va preparar la comitiva i els presents per anar a Tàrraco. Com a bon tastador de vins que era, va escollir els millors de la Terra Alta i el Priorat, i l’oli del Matarranya de gust refinat. Va portar uns pocs hostatges cartaginesos com a mostra de fidelitat i del seu poder militar, i acompanyat de la seva guàrdia personal, missatgers i efectius camuflats que va deixar durant el trajecte per tal d’avisar de qualsevol incidència, i fins i tot d’alguna traïció, en el cas de sorgir algun contratemps, en no efectuar el retorn dintre dels límits assenyalats.

Pacte amb els romans.-

La rebuda per part de Corneli Escipió fou amb els honors militars com corresponen a un cap d’estat, amb total sorpresa del propi Edecó i els seus acompanyants. Escipió va tractar a Edecó com un gran amic, impressionat que aquell noiet que havia conegut a Roma, fos ni més ni menys, que el cabdill dels edetans. Va explicar les excel·lències i poder de Roma envers el món civilitzat, i les intencions de convivència pacífica emprada en altres territoris de l’Orient, que ja tenien sota domini. El temor manifestat per Edecó era l’agressivitat i perill cartaginès, en no acceptar els alts tributs, i el fet que cartaginesos i romans havien pactat el riu Iber (Ebre) com a línia divisòria dels seus exèrcits. La resposta del general Escipió fou, que per l’amistat i relació amb Edecó, al seu pas per anar a estudiar a Siracusa, i en veure que era el gran cabdill d’un extens territori, li va garantir que si els edetans fossin atacats pels cartaginesos, els romans entrarien en guerra a favor seu. També va indicar a Edecó, la necessitat d’establir bones relacions entre tots els poblats ibers per la causa romana.

Per Polybius sabem que Edecó es va reunir amb Escipió: “…ibi cum Scipione inito colloquio…”; que fou el primer rei hispanic que ho feu: “…quod ex Hispaniae regulis omnium primus ad eum accessisset…”; que li oferi amistat i aliança a canvi de serveis presents i futurs: “…si ab eo in amicitiam societatem que reciperetur, magno se illi & in praesens & in posterum…”, sent el primer servei, que quan l’acord fora conegut, tots els pobles fins a l’Ebre, es posarien del seu costat: “Hujus rei fama mox late didita, omnes cis Iberum populi, qui Romanorum antea amici non erant, uno quasi impetus a Poenis ad eos defecerunt”.

Edecó tenia poc per escollir i menys per exigir, de manera que el conveni comprenia la independència del seu exèrcit que lluitaria sempre a favor dels romans. Escipió va saber reconduir el pacte, de manera que el potent exèrcit edetà el tenia controlat sense integrar-lo amb l’exèrcit romà per varies raons: la primera, per la gran diferència en la moderna tàctica de la guerra acadèmica dels romans; la segona, l’armament totalment diferent, començant pels escuts que els romans els tenien quadrats per la tropa d’infanteria, de manera que encaixaven en forma de mòduls per una defensa efectiva de les embranzides enemigues. Les diferents armes emprades segons la funció de cada centúria al camp de batalla; la tercera, els romans tenien bona coordinació entre la marina i l’exèrcit de terra, cosa que els edetans no eren homes de mar; quarta, la maquinària pesada era costosa de manipular però molt efectiva per una guerra calculada, mentre els edetans eren homes guerrers amb coratge, mobilitat i valentia; quinta, la disciplina comportava un ordre i acatament, no coincidint el caràcter temperamental dels edetans. Amb tot, els romans van acceptar incorporar com a reclutes i en condicions d’aprenentatge a joves edetans entusiastes de formar part de l’exèrcit romà.

Signat el pacte, Escipió va a Roma per exposar el seu pla de penetració a la península, i del perill per part dels cartaginesos que sembla han anat a buscar reforços amb la mateixa intenció. Escipió considera estar en inferioritat de condicions i demana al Senat romà, un fort contingent de soldats per afrontar la campanya hispana. Porta el vi i oli obsequiat pel cabdill edetà, i Roma en fa una comanda en agraïment. En arribar a Roma es va trobar que Anníbal havia creuat els Alps, i estava a les planes del nord havent derrotat als romans, amb amenaça sobre Roma.

Entretant Edecó retorna al campament de les terres altes de l’altiplà (Terra Alta, Baix Aragó i Maestrat on s’han trobat monedes edetanes) per reunir el gruix del seu exèrcit, i explica el conveni signat amb els romans, que és ben acollit amb cridòria d’alegria i satisfacció. Edecó en la seva estada per aquestes terres llunyanes d’Edeta, se n’adona del potencial que representen els més de 25 poblats ibèrics de la Terra Alta, i superior en 100 repartits entre el Baix Aragó i el Matarranya, amb plena activitat comercial i de convivència, que sedetans, ilergetes i ilercavons ambicionen incorporar als seus territoris. En la seva curta estada tracta de millorar l’agricultura donant consells per reconvertir la malea en camps productius, a la vegada d’informar que els temps a venir no podem seguir de la mateixa manera, en tenir dues poderoses nacions que ambicionen tot el territori iber, havent signat un tractat de convivència pacífica amb els romans, que permet seguir amb la identitat del seu poble i de la pau desitjada.

Any 218 aC. (principis)

Retorn a Edeta.-

Dóna ordre d’aixecar el campament militar per retornar a Edeta, considerant deixar instructors militars per a nous reclutaments, i oferir més seguretat a la frontera de l’Ebre, emprenent viatge de tornada per Beseit, Pena-Roja, Morella fins Edeta. La rebuda fou d’alegria per a la població per l’angoixa que patien en sentir-se desprotegits del seu cabdill, però el Consell de nobles ancians el pessimisme era de gran preocupació, acusant a Edecó que el seu tractat amb els romans seria la conseqüència de la seva destrucció de part cartaginesa. Efectivament li varen donar les darreres informacions que els cartaginesos havien tornat amb un poderós exèrcit, dotat d’elefants amb intenció d’atacar el territori edetà, i que en aquells moments estaven reduint als turboletes i tenien encerclada la ciutat de Lucentum (Alacant).

De l’aferrissada lluita emprada amb tots els recursos disponibles, hi ha un fet curiós d’extrema defensa, segons llegenda conservada de viva veu, que en la lluita contra els cartaginesos un cap vespre en tenir els elefants asseguts en posició de descans per passar la nit, els turboletes van agafar un ramat de bous salvatges i lligant trossos de teia a les banyes untats amb draps d’oli, van posar foc (bou embolat) per dirigir-los contra els elefants. Els bous però no corrien pretenent apagar aquell foc que els molestava, i un genet amb el seu cavall es va posar davant els bous iniciat una carrera dirigida contra els elefants. Seguint al genet els bous van impactar contra els elefants, que espantats en la fugida destruïren el campament cartaginès, que els bous amb les seves banyes van incendiar causant moltes baixes.

La situació d’Edecó era extremadament delicada, en tenir als seus dividits, i que els cartaginesos no havien donat cap resposta als missatges enviats anteriorment. Amb informació de primera mà de la situació dels turboletes, va enviar missatges a Escipió tot i saber que estava a Roma, per demanar ajuda davant l’imminent invasió cartaginesa. La resposta del Cònsol de Tàrraco fou decebedora en contestar que no podien traspassar els límits del riu Ebre, i que restava a l’espera del retorn d’Escipió. Edecó insisteix de nou recordant el tractat recentment subscrit. Tàrraco es limita a enviar missatges als cartaginesos, comunicant el tractat signat amb els edetans per defensar-los. Sembla que aquest comunicat encara va provocar més les ires dels germans Anníbal i Asdrúbal Barca per acabar amb els edetans.

Any 217 aC.

Pactes de cooperació amb els pobles veïns.-

Un missatge de Roma indica a Edecó acceleri el pacte amb els territoris ibers a favor dels romans. Edecó que confia plenament, retorna a les terres altes que coneixia prou bé, i els seus caps comencen a reclutar el jovent dels nombrosos poblats per restablir el potencial del seu exèrcit, mentre inicia el contacte amb els ilergetes.

Un cop a Ilerda (Lleida) exposa el moment de la situació, però es troba que els ilergets no son favorables als romans, i també tenen el dilema del pacte entre Roma i Cartago que separa la frontera el riu Iber (Ebre). Ilerda per aquest conveni entre les grans potencies, queda situada en part romana, però un dels seus cabdills Indibil, ha tornar a terres llevantines per agregar-se amb els cartaginesos. A la vista de les dificultats, Edecó recorda les recomanacions del Consell de nobles ancians, que suggerien agrupar els territoris ibers, i amb els ilergets tracta d’aquesta qüestió, deixant de banda el conveni amb els romans, que de moment no l’ajuden. En tocar la fibra emotiva de les arrels d’un poble, els ilergets accepten aquesta unió provisional, quedant pendent el nomenament del cabdill que ha de dirigir ambdós exèrcits. L’acord es fa difícil, i decideixen fer-ho amb competició de lluita personal sense arribar a la mort. Sembla que per a la gent guerrera d’ambdós partidaris fou espectacular per la lluita apassionada dels contendents, de la qual en va resultar vencedor Edecó. Els ilergets molt seus amb el caràcter i reservats, es van limitar a aportar els efectius de voluntaris que van acceptar formar part d’aquest exèrcit comú, que fou bastant elevat en els poblats que tenien més aïlladament.   

Edecó va seguir amb aquest propòsit amb els ilercavons de Tiricas (Tortosa), amb la mateixa problemàtica, però més aviat favorables als romans, encara que havien deixat passar a l’exèrcit cartaginès en direcció a Roma sense molestar, acordant la seva adhesió en el moment oportú al·legant tenir pocs efectius, i que aquests eren més aviat marítims. Els sedetans no veien el perill imminent per les seves terres, i potser la relació amb els edetans, que molts historiadors en fan les barreges més dispars, optaren per ajudar a Edecó amb la gent del sud del seu territori.

L’actitud dels territoris limítrofs, és comprensible per les raons de veïnatge, i el fet que desitjaven les terres del Priorat, i la Terra Alta els ilercavons, i els sedetans i ilergetes el Baix Aragó. El voler aglutinar Edecó els territoris ibers per defensar la causa natural d’identitat, no era suficient per formar una mena de nació o confederació amb caràcter provisional per un consens fet a la lleugera.

Reuneix tots els efectius a les terres altes esmentades (Terra Alta i Baix Aragó), per tal de conjuntar el nou exèrcit, mentre li arriben notícies que els cartaginesos guanyen totes les batalles als romans a Itàlia per una part, i que han arribat a la desembocadura de l’Ebre, havent conquerit part del territori edetà i també Peníscola, Benicarló i Vinaròs. Amb aquest panorama la seva situació és molt crítica, en estar protegit únicament per la part dels Ports, però que els cartaginesos poden seguir els seus passos per Morella, per on ell havia vingut. Les sortides alternatives eren en direcció a Saragossa en territori del sedetans, i l’altra en direcció al Pirineu esquivant el territori dels ilergetes que no mereixien la seva confiança. El manteniment de la tropa era impossible d’aguantar molt de temps, i els farratges i blat per fer pa que l’exèrcit consumia amb gran quantitat no el podia pagar amb diners. Havent esgotat les reserves que disposaven dels poblats que ocupava que havien requisat per la força a llurs habitants, els soldats havien de caçar per poder menjar carn. La pesca del riu no era la preferida dels seus súbdits, però de vegades la fam obliga a perdre certes preferències. Va d’haver consentir les primeres desercions dels ilergetes i sedetans principalment, en no poder aguantar la situació.

El gran poblat de les Cendroses de Gandesa, totalment desaparegut pel conreu dels camps, i que han sorgit moltes restes edetanes, (ceràmica i monedes) en son la gran incògnita per resoldre, per si va ser un dels llocs de permanència d’Edecó i el seu exèrcit en aquesta etapa que descriu la seva trajectòria històrica.

La desesperació d’Edecó.-

Esdevé en saber que Tàrraco ha caigut en poder dels cartaginesos, veien que la seva causa és impossible. Reuneix als seus caps principals per tal de prendre una decisió que no comporti el desmembrament de l’exèrcit i per tant la seva fi. Els cabdills edetans i d’altres territoris que l’envolten opten per l’acció militar com a guerrers que son, per baixar a la costa i dividir en dues parts als cartaginesos, a la vegada que envien missatgers a ilergetes, sedetans, cossetans i ilercavons per fer un front comú en defensa del territori iber. L’acord el transmeten a la tropa en formació, que acull amb entusiasme i cridòria per les ganes que tenen d’entrar en acció.

En aquest precís moment entre l’alegria de la tropa, entra al galop un missatger per comunicar a Edecó que un important contingent romà desembarca a Empúries i es dirigeix a Tàrraco per tal de recuperar la ciutat, amb intencions de seguir fins la mateixa Cartago Nova. La cara del cabdill Edecó va canviar el seu rostre, i decideix comunicar als romans que està a la seva disposició, donant compte del seu emplaçament i dels efectius que disposa. El missatger enviat per Edecó fou interceptat pels cartaginesos, el cas és que passaven els dies i no tenia resposta.

Aquesta decisió no va agradar als ilergets, que en part es sentien enganyats per Edecó, en fer aliança amb els romans, que ells tampoc els volien. Reunits els caps ilergets al seu campament, van decidir abandonar a Edecó i retirar-se a terres lleidatanes.

Any 217 aC.

La Batalla de Cissa.

Gneu Escipió es dirigeix a Tàrraco i els cartaginesos surten a camp obert per lliurar la batalla abans de quedar encerclats a la ciutat. Gneu no prepara cap estratègia militar i compta amb el major volum del seu exèrcit, que guanya la batalla còmodament agafant presoners a Hannó, i també a Indibil amb els seus caps ilergetes. Ocupa la ciutat de Tàrraco que reorganitza, esperant l’arribada del seu germà Corneli, que ha de portar el gruix del nou exèrcit amb el propòsit de barrar el pas cartaginès de subministrament d’Anníbal, i expulsar o sotmetre els cartaginesos de la península. En una acció sorpresa i desesperada els cartaginesos tornen a entrar a Tàrraco per unes hores, i sense rumb son perseguits pels romans que en fan una desfeta.

Es desconeix la forma que Edecó va establir contacte amb Gneu, sense informació d’haver mantingut contacte personal, en espera de l’arribada de Corneli Escipió, amb el qual va pactar que anirien en paral·lel per atacar als cartaginesos, mentre el romans seguirien per la costa, Edecó ho faria pel corredor del territori propi separant els turdetans (celtes) que no serien molestats.

Unificats i concentrats tots els efectius militars, els Escipions decideixen recuperar Sagunt i els territoris edetans del sud ocupats pels cartaginesos. L’exèrcit de terra és a càrrec de Gneu, mentre que la flota i efectius de subministrament i desembarcar la tropa són a càrrec de Publi Corneli. 

La Batalla d’Ascó.- (Liv. Dec 3. l.4 c.8)

Amb la dèria de controlar la major part del riu Iber (Ebre), el general cartaginès Asdrúbal va superar per terra de la cubeta de Móra, entrant en territori dels edetans a la part d’Ascó (Ascua, Assena), dedicant els quatre mil soldats que portava a talar els arbres de vora el riu, que per la nit podien ocultar els soldats enemics amagats. Asdrúbal va ocupar i desallotjar el poblat iber de la muntanyeta d’Ascó per dominar l’estreta franja del riu, en perspectiva sobre l’altre costat, on eren els poblats ibers que volia ocupar per disposar lliurement navegar pel riu sense problemes, reunint a la tropa de a peu i la cavalleria que estava dispersa.

Un gran contingent de tropa va atacar a Asdrúbal procedent de l’interior, altres que venien de Flix i Riba-roja, mentre a l’altra banda de riu estaven disposats els arquers i tiradors ibers hostils a Cartago. La batalla fou duríssima en encerclar Ascó, i Asdrúbal sempre àgil ajudat per guies, va poder fugir amb la cavalleria quedant els soldats de terra a mercè de l’enemic que no va tenir cap mena de compassió amb ells. Livi (historiador) ens indica a Galva com el cabdill de la proesa, sense saber si era al servei del romans o dels edetans, que suposadament foren els que van presentar i guanyar la batalla. No podem oblidar que l’exèrcit edetà estava acampat per aquestes terres, sota el seu domini, i difícilment Gneu podia haver acudit en passar el riu per Amposta.

La Batalla del riu Ebre.-

Va tenir lloc a la desembocadura del riu i fou una batalla naval, que Corneli Escipió va voler avançar per tenir lliure la ruta marítima. La flota cartaginesa ancorada al Delta, tot i estar en estat d’alerta permanent, sobtadament va ser atacada pels vaixells romans que tenien en més quantitat. Moltes naus cartagineses van haver de fugir precipitadament sense completar la tripulació, unes a mar obert que foren enfonsades o fugiren per la costa en direcció a València, i un altre grup perseguit per naus romanes va buscar refugi riu amunt. Edecó va situar tropes a tocar el riu per atacar els vaixells cartaginesos, al temps que va avisar als poblats ilercavons situats a la riba del riu del perill que corrien, donat que aquests poblats els tenia adherits pel conveni de col·laboració, que els romans en deien confederats.

No sabem si va coincidir amb la batalla d’Ascó, que casualment els vaixells cartaginesos pujaren riu amunt fins l’alçada de Mora, des de Benifallet. Si haguessin passat riu amunt el Pas de l’Ase hagués estat un franc difícil de superar, passat el qual es trobaven els poblats ibers de Vinebre, Ascó, Flix i Riba-roja en poder d’Edecó.

A vora el riu hi havia molts troncs preparats per transportar de les tales del bosc, per alimentar de fusta a les drassanes de Tortosa i altres usos. Els poblats ibers van creure que serien un obstacle per les naus, i van decidir soltar els troncs al corrent del riu per impactar contra els vaixells invasors o fugitius, segons es pugui considerar. Al temps que els troncs topaven amb les naus, els arquers i llancers d’Edecó feien estralls als navegants cartaginesos, amb llançament de boles de foc sobre la coberta dels vaixells per tal de cremar-los. Les naus que van poder girar i seguir riu avall esperades primer per vaixells ilercavons, i a la desembocadura, per la flota romana que va causar una gran destrossa, de manera que Asdrúbal no va poder anar a Itàlia per ajudar al seu germà.

Publi Corneli Escipió retorna a Tàrraco i passen dos anys de preparació i organització amb poca incidència bèl·lica, mentre la capital Tàrraco construeix la gran muralla de defensa i Cartago Nova fa el mateix amb la seva badia. De moment els cartaginesos s’allunyen del riu Ebre, que encara segueix marcant la línia de frontera, mentre Roma espera atacar Anníbal en entrar a Itàlia, per fer una guerra portada a terme conjuntament amb Tàrraco, i d’aquesta manera atacar simultàniament. Edecó segueix mantenint la custodia de la part alta dels ilercavons, a disposició dels romans.

En aquest període Asdrúbal es cridat pel Senat cartaginès, amb la finalitat d’anar pel mar Adriàtic i ajudar al seu germà Anníbal que ho te tot preparat per entrar a Roma. Asdrúbal adverteix és una llàstima abandonar Iberia després de les seves conquestes, i el Senat aprova enviar a Himilcon, que desplaçades les barques per una tempesta, foren a parar en una platja. Anníbal que havia tornat per agafar naus cartagineses, es va dirigir riu amunt en direcció a Roma, però abans es va trobar amb Escipió a la batalla d’Hibera.

Any 215 aC.

La Batalla d’Hibera.-

La ciutat d’Hibera que els escriptors romans situen a l’atzar per diferents punts de la geografia, sembla tenir molta coincidència amb l’actual Amposta (Emposta). La descripció d’aquesta batalla ofereix moltes variants en la seva descripció, amb poca incidència del cabdill Edecó que desconeixem d’informació fiable, llevat que va enviar riu avall embarcacions per ajudar a passar l’Ebre, el gran contingent de soldats romans emplaçats al campament del Palmar (Aldea), per assetjar i conquerir Hibera.

Els escriptors romans consideren fou una de les més importants batalles d’estratègia militar conjunta de terra i mar, que van ajudar naus gregues (massaliotes), i per terra en trobem cròniques a l’interior de Castelló, amb confusió d’una ciutat o poblat conegut com Intilibi que atribueixen a Traiguera, mentre Lintibilin és citada per altres autors com a Cabanes. Ambdues poblacions queden dintre la ruta interior de la serralada del litoral i més aviat cal interpretar-la com una confusió, per la distància que queden separades. Ambdues poblacions quedaven dintre del territori dels edetans, per més que diguin alguns historiadors eren terres ilercavones, que ho serien anys més tard.

Del gran campament romà establert a l’Ebre, els darrers anys s’ha portat a terme excavacions, amb el resultat de trobar abundant material i monedes en el recinte conegut com La Palma, al terme de l’Aldea a tocar el riu, i que malauradament està travessat per les vies del tren i l’autopista de València, que impedeixen la seva total reconstrucció.

Amb la consecució d’aquesta gran victòria, els romans segueixen en direcció sud i s’aturen a quaranta estadis de Sagunt, per preparar l’assalt de la ciutat. Edecó també ha fet el mateix per les terres del seu antic territori, expulsant els pocs cartaginesos que ofereixen resistència, que fugen per entrar en contacte amb els seus. Els antics poblats recuperats, rendeixen honor i abnegació a Edecó en veure’l recuperar la seva terra i que havien perdut el seguiment. D’aquest període cal assenyalar un esdeveniment protagonitzat pel cabdill Abilix o Acedux, el qual convenç als cartaginesos per alliberar les dones i fills dels cabdills ibers captius al castell de Sagunt, els quals estan dolguts i per això son enemics i lluiten a favor dels romans. Els va dir que seria la millor manera de recuperar la relació, i que si mataven els hostatges, faria augmentar l’odi dels ibers contra Cartago, i lluitarien amb més ardor contra ells. Un cop alliberats, foren capturats pels romans, que s’atribuïren el mèrit del rescat, entregant solemnement a cada cabdill els seus captius per tal d’aconseguir la seva adhesió. Edecó va rebre amb alegria a la seva dona i fills, agraint el serveu d’Abilix, considerat un traïdor pels cartaginesos.  

Cartago decideix enviar un nou contingent de setanta galeres amb vint-i-dos mil soldats, cavalls i elefants al cap d’Hannò, que junt amb Himilcon i Asdrúbal, reunifiquen l’exèrcit per un nou enfrontament amb els germans Escipions. Un nou contratemps fou la pesta declarada, causant nombroses morts, entre les quals hi havia la dona de Anníbal i el seu fill, al propi temps que afectava als territoris ibers del sud. La batalla d’Hibera per terra fou molt cruenta, sortint victoriosos els romans que tingueren el camí lliure fins la ciutat de Sagunt.  (Liv.De.3.l.3.c.8 – FL.5.c.21)

Any 214 aC.

Reconquesta de Sagunt.-

Els romans anaven guanyant prestigi a mesura que obtenien les victòries, i els pobles conquerits o alliberats, estaven amb ells. Es troben a Sagunt bastant desprotegit, i amb l’ingènit de la seva maquinària de guerra entren a la ciutat i castiguen durament els turboletes, fent retornar els saguntins que havien venut com esclaus, i els ciutadans fugitius refugiats en tots indrets. Edecó entra a Edeta que la troba molt despoblada i ruïnosa en les tres quartes parts, havent desaparegut el Consell de nobles i la gent que li havia fet costat. Els germans Escipió li concedeix autorització per refer la ciutat, amb l’advertència que la lluita ha de seguir, fins l’expulsió total dels cartaginesos i confien en el suport que Edecó ha fet en el treball de reraguarda els temps anteriors. Asdrúbal ha retornat a l’Àfrica per sufocar rebel·lions internes, i ningú és coneixedor de la realitat i de les seves intencions. Corre el rumor que ha preparat un gran exèrcit per anar a Roma i junt amb el seu germà Anníbal acabar amb la capital romana i el seu imperi. Els germans Escipió opten per avançar tot el que poden per conquerir Cartago Nova, i potser amb aquesta confiança creuen trobar el camí amb pocs impediments.

Anníbal segueix plantant cara a Itàlia i aconsegueix grans victòries que fan trontollar a Roma. Els germans Escipió esperen ordres per actuar conjuntament, però els seus plans i la ferotge defensa cartaginesa un cop expulsat de Sagunt Asdrúbal, és més costosa del que era d’esperar.

Convençuts que els turdetans sempre han estat enemics dels edetans, aprofitant el moment d’eufòria, els romans decideixen atacar la ciutat de Turdeta (Terol), que vencen amb facilitat, i venen com esclaus els seus habitants, tal com havien fet els turdetans amb els saguntins anteriorment.

Amb aquesta gran victòria i veient el domini que tenien sobre el terreny, els germans Escipió decideixen donar descans als soldats més veterans que retornen a Tàrraco, mentre alliberen a bona part de soldats a sou de territoris confederats, per reduir la despesa de guerra. Durant aquest període de pau, fundaren la ciutat de València, impulsant la circulació de moneda romana, amb quantitat de seques que emetien moneda local amb el rostre de cabdills ibers, per tal de donar confiança a la gent molt rebel en acceptar-la. Dotaren de clavegueres a Barcelona, on podia passar un genet a cavall, amb millores a la ciutat que cada cop anava creixent, canviant el nom cartaginès de Barcino per Favencia, que la població no va acceptar, quedant Barcelona com a definitiu. Van canalitzar les aigües de Montjuic i Collserola per abastir la ciutat, on fins fa pocs anys encara hi havia alguna font d’aquella època. Reedificaren i repoblaren poblacions com Vilafranca del Penedès, Rubí, Martorell i altres, que ells mateix havien destruït per treure els cartaginesos que les ocupaven. Tàrraco era la bella ciutat encerclada de poderoses muralles, i el seu port engrandit per facilitar les maniobres del constant batibull de vaixells que traginaven mercaderies. La pesca amb les arts fenícies i gregues, va tenir molta importància, amb llocs de venda permanent als fòrums de la ciutat, que actualment encara existeixen a la plaça i mercat del peix.

Any 211 aC.

Moren els germans Escipió.-

Romans i cartaginesos anaven influenciant els pobles ibers de la Bètica, per atreure’ls a la seva part, fins i tot trobem els enfrontaments del rei Sifax situat al nord de l’actual Marroc, amb un altre rei anomenat Gala, el primer influenciat i protegit pels romans, i l’altre de part cartaginesa.

Altra vegada salta la sorpresa i Asdrúbal Barca, es presenta amb un poderós exèrcit que ha dividit en tres parts i desconcerta els germans Escipió, que també optem per fer el mateix, i d’aquesta manera al camp de Tarragona i terres de l’Ebre, queda com a cap Tito Fonteyo, mentre Gneu i Corneli decideixen fer front als dos exèrcits cartaginesos.

La lluita avarca grans territoris i un gran enfrontament te lloc a la ciutat lleonesa d’Astorga (Anagortin) entre Asdrúbal i Corneli Escipió, amb resultat incert, doncs en veure Asdrúbal que els celtes feien costat als romans, en va dirigir a ells per mostrar que els Barca estaven casats amb dones celtes, i era incongruent una lluita entre germans. Aquest discurs va fer canviar les coses, i els romans que tenien el suport dels celtes, sobtadament van veure com es dirigien contra ells.

Reclamats els ilergetes de part cartaginesa, Indibil surt en direcció a l’Ebre amb set mil cinc-cents soldats, i és perseguit per Fonteyo abans es pugui ajuntar amb l’exèrcit cartaginès en terres valencianes, on fan cap els romans i cartaginesos, establint una dura batalla de la qual va quedar ferit de mort per una llança Corneli Escipió, causant la desbandada dels soldats romans, que foren morts en gran quantitat. El seu germà Gneu desconeixia la seva mort, i era en territori dels sedetans a prop de Saragossa, on va aparèixer una tarda l’exèrcit cartaginès, veient que els efectius no eren massa preocupants, però aquella mateixa nit, va arribar més tropa que l’encerclaren, iniciant una batalla que va veure perduda, oferint resistència fins l’últim moment, desconeixent la manera en que va morir. Sobre el punt exacte de la mort dels Escipions, en trobem moltes versions, que han distorsionat els historiadors al llarg del temps.

Els historiadors romans atribueixen a un excés de confiança i poder, el fet de la derrota dels Escipions que trobaren la mort en un lloc indeterminat en terres valencianes i aragoneses. L’escomesa cartaginesa i la mort dels cònsols romans va causar estralls a la tropa, que fuig en retirada i desordre tornen a la frontera de l’Ebre. El cabdill Indibil també anava amb el bàndol cartaginès, en haver estat perdonat pels romans i deixar-lo en llibertat. Un oficial de l’exèrcit romà Gai Marsi Sèptim va poder rebutjar el pas de l’Ebre a l’exèrcit cartaginès que es va d’haver aturar. Roma va enviar noves tropes en defensa de l’Ebre a càrrec de Claudi Neró. (Plut. in vita. Scipi.Rom.Fl.l.2.c.6. – Liv.l.5.c14 i 15.dec.3.)

Del nostre personatge Edecó no en tenim cap referència de la seva sort, o potser si va retornar a les terres gandesanes que sempre li donaven protecció, i que els cartaginesos mai fustigaven en haver de rodejar els Ports. Alguna vegada havia observat l’arribada d’exploradors cartaginesos que podien descobrir al seu exèrcit que havia camuflar amb habilitat. Tot fa suposar que Edeta i els territoris del sud foren ocupades i saquejades pels cartaginesos, amb la pertinent desaparició del seu exèrcit, i novament la seva dona i fills foren tancats a Cartago Nova com rehenes captius. Les fonts històriques tenen una llacuna d’aquest període, fent valer la lògica com alternativa, ja que en aquests casos de disbauxa informativa, la prudència obliga a tenir les seves reserves. Creiem que en aquestes situacions Edecó va buscar refugi en algun territori, havent perdut la pista al llarg de dos anys.

El Senat de Roma estava assetjat de males notícies. Algunes victòries de poca importància de part romana, no feien desistir l’amenaça de Anníbal que el tenien a tocar pel nord, i per l’est al Mar Adriàtic Asdrúbal havia penetrat en terra ferma. La notícia de la mort dels germans Escipió va causar estupor, i Sicília resistia l’assetjament sense poder desembarcar per la valentia i els invents que el savi Arquímedes posava en pràctica. El fill de Corneli Escipió, que portava el mateix nom que el seu pare i es distingia amb el sobrenom de africà, va demanar el nomenament per venir a Hispania, en venjança per la mort del seu pare i del seu oncle, els germans Escipions. El Senat en considerar la seva joventut va fer acompanyar a Escipió el jove, els generals Mario Junio Silano i Cayo Lelio, que també va demanar portar amb ell el seu germà Luci. (Liv.dec.3.l.6.c.8)

Any 209 aC.

Caiguda de Cartago Nova.-

Amb sols deu mil genets i mil cavalls desembarca a Empúries Escipió l’Africà amb noves i poderoses galeres i altres naus, en considerar que els cartaginesos havien descuidat el domini del mar. Arribat a Tàrraco apareix de nou Edecó, que sabedor de l’esdeveniment va al seu encontre, amb el cor il·lusionat de renovada esperança. Sense protocol de cap mena, el jove Escipió i Edecó es fonen en una abraçada sense poder evitar les llàgrimes dels ulls. Era tanta la emoció, que no havia cap dubte era més que una amistat. Son seqüències que perduren sempre quant la sinceritat brunz del cor.

Sense reserves Escipió el jove, comenta a Edecó el seu pla i estratègia militar que prepara a consciència l’atac directe a Cartago Nova, portant a terme una ràpida acció diplomàtica per atreure els territoris ibers en una acció conjunta. Honora a Tito Fonteyo i Gai Marsi Sèptim per haver aturat a l’Ebre als cartaginesos, on encara els romans mantenen el campament per evitar el pas del riu.

Edecó s’ofereix per efectuar una operació conjunta amb tots els seus efectius propis i confederats, es reuneixen a la desembocadura de l’Ebre, per ajuntar les forces que procedents de Tàrraco portava Escipió, aconseguint un total de vint-i-cinc mil soldats. A la tenda de campanya reunits Escipió, Edecó i els caps principals de confiança, planifiquen i assignen a cadascú l’escomesa que li pertoca, que consisteix en la distracció dels flancs de les muralles, en fer arribar per la pendent quantitat de carros amb palla per ocasionar una gran fumera, que serviria per impedir la visibilitat del port, per on entrarien les tropes romanes aprofitant la baixa mar, que prèviament les naus romanes bloquejarien el port, sense donar opció a sortir cap vaixell cartaginès.

En total avinença amb el temps necessari per preparar els efectius, en set dies es presenten a Cartago Nova amb total sorpresa. L’exèrcit romà per actuar en primera línia, i Edecó amb tota la gent reclutada per l’ocasió per fer maniobres de distracció a la badia, i acudir als punts més dèbils de cada moment a la muralla.

En avisar els guaites de Cartago Nova, la vinguda d’un contingent enemic, creient els cartaginesos en una victòria fàcil i per donar escarment, obriren les portes de la ciutat per sortir en persecució gairebé tota la cavalleria que disposaven. Els soldats romans i confederats camuflats, es van dirigir amb fúria contra les portes, aconseguint entrar alguns d’ells que foren exterminats, mentre tancaven les portes immediatament.

Mentre l’exèrcit romà de terra emprava la seva maquinària de guerra per tota la muralla, entre mig del fum, les escales protegides pels escuts feien arribar a l’interior de Cartago els primers soldats, que junt amb els introduïts al port aconseguiren obrir les portes de la ciutat. Escipió el jove, de gran talent, es va situar a sobre d’un turó dirigint les operacions militars en tot el seu conjunt. Les naus romanes en començar a pujar les aigües de la marea, van arrossegar a fora port les naus cartagineses, que prèviament havien estat lligades per soldats i pescadors tarragonins camuflats, i la gran fumarada havia permès operar sense haver estat descoberts. D’aquesta manera els romans van aconseguir la inactivitat de la flota enemiga capturant els vaixells que van passar a les seves mans intactes. Els poblats de les rodalies en veure la quantitat de fum que sortia de la ciutat, i el moviment de les tropes al redós de Cartago, van marxar atemorits divulgant el succés ràpidament, i com acostuma a passar l’esverament atemoreix l’enemic que fuig en totes direccions.

El desconcert en aquests casos accelera la derrota, i la rendició de la capital cartaginesa fou més ràpida del que s’esperava que va durar un sol dia. Foren alliberats els hostatges, entre ells la dona i fills d’Edecó i altres de tribus ibèriques. En condició de refugiada hi havia la jove promesa del cabdill celta Al-luci, que va jurar fidelitat als romans i va lliurar un escut de plata en agraïment. També hi eren les dues filles de gran bellesa d’Indibil, i la muller de Mandoni. En la recerca per trobar Asdrúbal entre les runes i els morts, en mig de la gran confusió creada, Escipió es va assabentar de la fugida del cabdill cartaginès a camp obert per reunificar les forces exteriors. (Liv.dec.3..l.6.c.18 i 19 – Plut.in.vit.hujus.Scip.)

Com era costum i esperat pels soldats vencedors, va començar el saqueig i espoli de la ciutat per repartir el botí, amb respecte per les dones i la quitxalla, la resta dels homes foren assassinats amb total crueltat, de manera que els generals romans no podien aturar el bany de sang i destrucció. Un cop restablert l’ordre Escipió va exigir tot el botí per portar-lo a Roma, doncs els soldats tenien el seu sou, i en oferir una paga amb moneda de plata el van obeir. Tot seguit i en un acte protocol·lari, va reunir els 300 hostatges retinguts entre dones i nens, i anava entregant a cada cabdill iber o celta els seus, per tal de guanyar l’amistat i fidelitat.

Durant l’acte la muller de Mandoni de mitjana edat, agenollada i plorant a peus de  Escipió, va demanar protecció per les donzelles filles dels cabdills, en tenir un bon tracte. Escipió va entendre que havien rebut mal tracte, i que castigaria als cuidadors, però ella va insistir, en el dret carnal romà que tenien els generals i vencedors sobre les dones de l’enemic. Rient per la pregària, li va contestar davant de tothom, que podien estar trenqui-les que totes tornarien a casa tal com estaven en aquell moment.

Hàbil i diplomàtic va reservar per al dia següent una reunió amb Indibil i Mandoni dels ilergetes, Luceyo dels celtes i altres cabdills importants, demanant a Edecó la seva assistència i consell, per com tractar als enemics de Roma. Edecó va començar el discurs i amb la mirada posada amb Indibil, va fer veure als presents el gran error que havien comés en no voler unificar els pobles ibers contra Cartago, quan ell va intentar-ho per dues vegades, i que eren els romans els que volien pacificar el territori amb germanor de tots els pobles, que Escipió oferia sense condicions. Alguna veu li donava la raó, amb el dubte que passaria en morir o marxar Escipió. Seguidament agafant la paraula Escipió amb gran serenitat, i acostumat als debats del Senat a Roma, estenent els braços en posició de pau, va dir que Roma oferia la convivència pacífica, i referint-se a tota Hispania (ibers i celtes) tindria els mateixos tractes que qualsevol ciutadà romà, pagant els impostos justos i necessàries sense altres imposicions. Va mostrar dibuixos de la prosperitat de Tàrraco, convidant a tots els presents a fer una visita a la capital per veure la prosperitat que gaudia en tots els aspectes. Convençuts en gran majoria, van donar suport per acabar  i expulsar als cartaginesos que en guerra contínua havien omplert de sang tots els territoris per on havien passat.

L’acte va acabar en segellar un pacte en un document, amb el qual Roma tenia el terreny lliure per les seves ambicions hispanes. Indibil i Mandoni donades les circumstàncies també van signar l’adhesió a Roma, però Edecó i Escipió van dubtar plenament. Un cop més, Indibil en sortia airós per la benevolència romana.

Escipió es va acomiadar de Edecó, que amb el seu exèrcit la seva dona i fills retornaven a Edeta, desprès de tan llarga separació obligada, i amb el desig de reconstruir la ciutat. Escipió li va dir que com més aviat possible anés a Tàrraco a parlar amb ell, per acabar de planificar la lluita final i expulsió dels cartaginesos, que encara podien reorganitzar un nou exèrcit.

Any 208 aC.

Roma amenaçada.-

Asdrúbal reclamat per Cartago marxa cap Itàlia per conquerir Roma, en un atac final coordinat amb el seu germà Anníbal que espera el moment amb impaciència. A la Bètica queda l’altre germà Magó per reorganitzar altra vegada el seu exèrcit i atacar els romans. També Escipió rep instruccions per tenir la flota preparada per acudir a Itàlia si es veu amenaçada. Entre tant, Escipió va rebent les adhesions dels poblats ibers situats al nord de Tàrraco, fent pactes i concessions territorials de vegades enganyoses, per ocupar terres sense definició de límits, com és el cas dels ilercavons que van penetrar cap al sud per la costa a partir del Coll de Balaguer fins Peníscola, i riu amunt arribant a Mequinensa i Faió. D’aquesta manera van aconseguir agafar territori dels edetans i ausetans, que ocupats en reconstruir les seves ciutats i quedant allunyats no van oferir resistència degut al desconcert ocasionat per les anades i tornades de tropes de qualsevol bàndol.

Reunits de nou Escipió i Edecó a Tàrraco, tractaren principalment de la necessitat d’acabar amb els cartaginesos que eren el gran obstacle. Entre altres assumptes hi havia la reconstrucció de Edeta, la distribució territorial planificada sobre futures bases romanes, pactant nous límits amb Edecó per deixar les terres de l’Ebre a canvi de nous territoris dels turdetans. Respecte a Indibil acceptaven la seva confederació, amb estreta vigilància per no confiar amb la seva paraula. La distribució territorial ibera no tenia massa importància per als romans, que volien dominar tota la península, i d’aquesta manera evitaven conflictes interns. (Liv.Dec.3.l.6.c.21 – Liv.Dec.3.l.7.c3.)

Any 207 aC.

La fi cartaginesa.-

Escipió havia enviat a Roma part del botí de Cartago Nova, junt amb uns quants presoners que eren personatges destacats del Senat local de la ciutat, mentre preparava l’expedició per acabar amb les guerres de la Bètica, on quedaven reductes importants. Aquesta gran victòria i la forma de portar-la a terme, va estar un gran triomf d’Escipió, que va continuar la lluita per terres andaluses per acabar el domini cartaginès a la península.

La persecució d’Asdrúbal va portar els romans fins la ciutat de Baecula (Bailén), on es va lliurar la darrera gran batalla, amb participació de Indibil i de Edecó que lluitaren al costat dels romans. Escipió va seguir tota Andalusia conquerint les darreres ciutats, acabant a Gades (Cadis), havent de fugir Magó i Asdrúbal fill de Giscón en direcció a Àfrica, diuen els historiadors que a l’illa de Menorca va fundar la ciutat de Maó. Les petites guerres de neteja van durar dos anys més, en trobar resistència de petits nuclis aïllats.

Escipió consolida la presència romana a la Bètica, i funda la ciutat de Itàlica (Sevilla), que pobla amb veterans de guerra, mutilats, i colons en premi als serveis prestats, amb terres de cultiu al costat del riu, que al llarg del temps es convertiria en la capital andalusa.

Any 205 aC.

Rebel·lió dels territoris confederats.-

Roma comença a exercir el seu poder dominant, i posa tributs elevats per pagar les despeses dels seus exèrcits desplegats per tota la Mediterrània. Egipte i el Pròxim Orient, que han tingut uns anys de sequera amb collites insuficients, i la necessitat de reclutar gent a Itàlia ha deixat les arques del Senat buides. Escipió va caure malalt a Andalusia, i fins i tot, va córrer el rumor que havia mort. Aquesta circumstància i l’esverament que provocava la mort d’un primer mandatari, van fer reviure els sentiments patriòtics, de manera que molts territoris ibers van pensar en expulsar als romans, ara que estaven lliures dels cartaginesos.

Indibil i Mandoni, que ambicionaven el poder iber sobre els altres territoris, foren els primers en fomentar la revolta. A Edeta es van dividir els partidaris de cada opció, i Edecó va tenir molts problemes per subjectar els contraris a la romanització, incloent al Consell de nobles que també estava dividit.

Els ilergetes sortint de les seves terres per excitar als ibers, van trobar l’oposició dels sedetans i suesetans, emprant el pillatge i destrucció sistemàtica, amb intenció d’ocupar aquests territoris ambicionats de temps passats, i que defensats pels edetans mai van poder aconseguir. El cartaginès Magó que estava refugiat en una illa a la badia de Cadis, veient de nou l’oportunitat de recuperar el poder de Cartago, en rebre missatges de la revolta que reclamaven el seu ajut, es va dirigir al Senat cartaginès per demanar reforços, comunicant la possibilitat d’una nova reconquesta. Al propi temps, i fent-se ressò de la veu popular comunicava la mort del general Escipió, i que les tribus ibers en la seva totalitat estaven revelades contra Roma. (Liv.Dec.3.l.8.c12,13,14)

Escipió es va recuperar de la malaltia, ordenant un càstig exemplar als oficials i soldats romans que havien donat suport a la revolta, que argumentaren la falta de paga continuada, que els va condemnar a mort. Els ilergetes havien entrat en guerra contra els sedetans i suesetans, i en saber que Escipió es dirigia contra ells, abandonaren el camp de batalla en retirada al seu territori, talant els boscos i arruïnant els territoris que havien ocupat. Temorosos que Escipió i confiant amb els vint mil homes que tenia el seu exèrcit, prepararen la defensa per impedir la penetració de l’exèrcit romà.

Volen acabar amb la revolta Escipió, i coneixent el temperament dels lleidatans (ilergetes) i dels seus cabdills, aconsellat per Edecó, va ocupar l’altiplà de l’Ebre en terres que havien estat dels edetans i coneixia prou be. Escipió va ocupar les dues ribes del riu, incitant a Indibil i Mandoni a portar-los al camp de batalla que havia preparat degudament, aprofitant els meandres del riu en una estratègia preparada per l’emboscada. Efectivament la batalla fou acarnissada, i envoltant a la cavalleria ilergeta que va quedar bloquejada, tot l’exèrcit romà de a peu en pes, es va llençar contra l’enemic que va reduir a una tercera part. Indibil i Mandoni, i altres caps foren capturats pels romans. Un cop més Escipió els va perdonar la vida, per acabar amb els aldarulls d’altres territoris, que d’haver matat als cabdills ilergetes podia haver continuat en altres guerres. Mandoni va demanar perdó personalment a Escipió, cosa que no va fer el seu germà Indibil. (Liv.Dec.3l.8.c.8 i Plut. in vita Scipi Rom. Fl.l2.c.6)

Any 204 aC.

Escipió torna a Roma.-

Considerant acabada la campanya hispana, el Senat romà fa tornar a Roma a Escipió per retre homenatge i descans als seus mèrits, en vèncer i allunyar el perill cartaginès, incorporant la península hispana a l’expansió romana. Els actes de la celebració a Roma tingueren la pompositat de les grans ocasions, victorejat i aclamat, en deixar per a la història de Roma, una glòria mai igualada anteriorment.

Edecó també cansat, havia demanat a Escipió una retirada digna dintre l’orbita romana, ja fos com assessor militar, o com suprem sacerdot que ambicionava, però la marxa del seu millor amic, el va deixar en una situació compromesa, donat que a Edeta era acusat d’haver venut el territori als romans, que únicament havien reconstruït la ciutat sota el seu domini. La nova “civilització” romana era ben acollida per la majoria de gent, però els sentiments naturals i la manca de llibertats, no encaixaven amb l’ordre, lleis, justícia i cultura dels nous invasors.   

Any 203 aC.

Mort de Indibil i Mandoni.-

La marxa de Corneli Escipió el jove a Roma, va comportar la divisió administrativa peninsular que durant molts anys es coneixeria amb els nom de; Citerior i Ulterior (traduït vol dir la d’aquí i la d’allà del riu Ebre), nomenant dos procònsols que eren els germans Luci Corneli Lèntulo i Luci Manlio Accidino.

Indibil i Mandoni portaven l’espina clavada de la dominació romana, i no volien renunciar a liderar els territoris ibers. La gran derrota infringida per Escipió no va impedir reorganitzar altra vegada l’exèrcit, per intentar de nou vèncer als romans, aprofitant l’absència definitiva de Escipió. Iniciaren una nova campanya de captació dels pobles ibers, que anys enrere no havia aconseguit Edecó pacíficament, i veient una resposta positiva anaven incrementar els ànims a mesura que tenien noves adhesions.

Veient els procònsols recent arribats, que calia actuar amb celeritat abans que fos massa tard, amb els soldats de relleu que portaven i els veterans de Tàrraco, sense cap respecte trepitjaren el territori dels ausetans que eren enemics, que no van gosar plantar cara a un exèrcit tan nombrós. Plantats davant per davant al camp de batalla, els romans enviaren missatges a Indibil i Mandoni per signar un tractat de pau, amb concessions i avantatges, que els cabdills ilergetes van rebutjar de ple.

Així les coses, en un lloc indeterminat coincideix segons les cròniques al Baix Aragó, Indibil i Mandoni, van disposar en planificada estratègia el seu exèrcit per sectors, combinant cavalleria i infanteria disposada en blocs en una gran extensió de terreny, que en altres ocasions havien perdut batalles per les emboscades en terrenys poc adequats. Davant la sorpresa dels ilergetes, els romans van imitar-los, col·locant les peces com iniciant una partida d’escacs. No cal explicar els detalls que foren molts i cruels durant la batalla amb quantitat de baixes per ambdues parts, essent la més important la mort de Indibil ferit de braços i cames, fou una llança clavada al costat que va acabar amb ell. El seu germà Mandoni va poder fugir del camp de batalla, però agafat presoner i portat al davant dels procònsols romans, va demanar a canvi de la seva vida el pagar forts tributs als romans, cedint els drets de moltes ciutats. Aquest sense compassió optaren per degollar a Mandoni i els seus caps, culpant a Escipió de no haver-ho fet abans. (Liv.dec.5.i.9.c.11 – Mor.l.6.c.38)     

Any 202 aC.

Roma doblega a Cartago.-

Asdrúbal es derrotat i mort a la batalla de Metauro, essent enviat el seu cap pels romans a Anníbal, en macabra provocació. La reacció del cartaginès no es va fer esperar i va lliurar batalles contra els romans que vençut va d’haver abandonar el territori italià, retirant el seu exèrcit a Cartago.

El Senat romà animat per la marxa dels cartaginesos de Iberia i de Roma, decideix atacar Cartago, i pel prestigi aconseguit per Escipió el nomena cònsol general del Nord d’Àfrica. Amb una dotació de trenta mil homes, 40 vaixells de guerra i més de 400 embarcacions amb material, cavalls i tropa, agafa posició en territori africà, amb un pacte del príncep Messènica (Líbia), enemic de Cartago.

Sense perdre temps marxa sobre Cartago i a la ciutat de Sama, es troben cara a cara Escipió i Anníbal amb els seus exèrcits. No cal dir que ambdós planejaren les respectives estratègies, el cert és que la història la considera una de les grans batalles de la humanitat de l’època antiga. Davant els luctuosos resultats, tot i estar la balança inclinada a favor dels romans, els dos generals optaren per signar un tractat de pau. Anníbal per treure el màxim profit, va aprofitar la debilitat que tenia Escipió en saber perdonar, per sortir en vida aconseguint que Cartago no fos destruïda com era costum, en senyal de victòria. Cató enemic de tota la vida amb la família dels Escipions, va arremetre contra ell al Senat per haver negat a Roma la mort de Anníbal i destrucció de Cartago, que va considerar que Escipió col·leccionista d’obres d’art volia engrandir la seva fortuna personal, per la gran quantitat de tresors que havia acumulat Cartago d’arreu el món civilitzat, en especial de les tombes faraòniques espoliades expressament. El Senat es va inclinar a favor de Escipió, però quedava en Cató aquella recança d’enveja i odi, que ell hagués resolt en sang.

Any 201 aC.

Noves sublevacions hispanes.-

Edecó es sentia incòmode per la política que portaven els cònsols romans, amb tensions internes contínues, no podia fer front a la rampinya dels soldats sense feina i mal pagats, que no necessitava però havia de mantenir en paral·lel amb l’exèrcit romà. La consolidació romana no era convincent i topava amb moltes dificultats. Per una part no tenia el perill cartaginès, però el poble estava inquiet i la relativa pau portava una crisi, ocasionada pels forts impostos i abusos, sorgint de nou els sentiments del poble per deslliurar-se dels romans.

En rebre la notícia de la caiguda de Cartago, i la gran victòria del seu amic Escipió va estar molt content, suposant que l’entrada triomfal a Roma seria apoteòsica, pensant en la gran carrera que havia aconseguit i que ell també havia ajudat durant el temps que va estar en aquesta terra.

El dilema de Edecó era en haver canviat la situació, no podia seguir donant suport als romans, pel comportament que tenien, i tampoc era partidari de plantar cara donada la superioritat de l’enemic. En una reunió mantinguda en secret, els poblats ibers, contestans, turdetans, ilercavons, sedetans i també ilergetes, acordaren fer una coalició, nomenant cabdill a Edecó reunint un poderós exèrcit. La batalla contra Semproni el qual va morir als pocs dies per la ferida que portava, va proporcionar un període de pau que Roma no podia consentir. (Liv.Dec.4.l.1.c-18 – Be.l.1.c.20)

Any 195 aC.

Cató el sanguinari.-

Havent passat uns anys de guerres continues amb més victòries romanes que hispanes, la situació no era gaire positiva per a Roma en la reconversió de les tribus, llevat de les grans ciutats que havien assolit un nivell més elevat, i el treball de la gent d’ofici feia moure la economia, que al camp, per un excés de soldats es dedicaven a robar i guerrejar entre si sense cap profit.

Marc Ponci Cató, que ja feia anys ambicionava poder al Senat, va aprofitar l’ocasió de la debilitat dels cònsols enviats anteriorment a Hispania, amb la finalitat de sotmetre a la força als poblats i territoris hostils a Roma. Desembarca a Emporium havent de desallotjar els primers ibers, que en plena nit es veuen atacats i exterminats. Segueix una extensa campanya per terres gironines, aprofitant el potencial del seu exèrcit per anular tota resistència, cremant els boscos i arrasant els camps com a exemple del seu poder. En direcció a Tàrraco és atacat pels ausetans que liquida sense pietat, començant la política de destrucció dels poblats fent tirar a terra les muralles, desarmar els soldats i cremar les cases, que en molts casos feia cobrir de terra per evitar una nova reconstrucció, en una política de destrucció total de l’enemic, que deixava en la més cruel misèria.

Per evitar la reorganització dels exèrcits ibers, feia construir ciutats noves, emprant la ma d’obra amb la gent dels poblats considerats esclaus i presoners, començant a construir una gran xarxa viària de comunicacions, extraient la pedra de les canteres, sempre sota vigilància dels soldats romans, que feien treballar amb règim d’esclavatge de sol a sol, fent-los dormir al ras i mal alimentats, barrant qualsevol temptativa de rebel·lió amb amenaça de mort que era executada si es donava el cas.

Va fer desallotjar els poblats situats als turons de les muntanyes i punts estratègics que poguessin ser utilitzats per atacat l’exèrcit romà, desplaçant a la gent a terrenys més plans. Al davant de les noves ciutats en construcció, hi havia un gran campament militar que anava desallotjant els poblats, separant les dones i fills que feien treballar en feines del camp, i de serveis. A mesura que s’anaven integrant feien concessions i únicament concedien la ciutadania romana, aquells eren mereixedors de confiança plena.

No podent arribar a tot arreu, va donar les pertinents ordres als caps de l’exèrcit romà, per tal d’actuar de la mateixa manera, i ell en persona dirigia els atacs gaudint de les derrotes de l’enemic que aixafava sense pietat. El temor va arribar a tots els racons i territoris, fins i tot el propi exèrcit li tenia molt respecte per la seva severitat. Això provocava per una part, facilitar la rendició i colonització dels poblats ibers, o ben al contrari, la rebel·lió i lluita esporàdica i aïllada, que havia de combatre. (Liv.dec.4.l.1.c.15 – Beut.l.1.c.5)

Molts poblats foren destruïts pacíficament en obediència, i un cop desallotjats i tretes les pertinences, calaven foc a les teulades de fusta i ramatge per deixar-los inutilitzats, de manera que havia començat seriosament la colonització romana. Altres pobles que disposaven de poblats ibers al pla, ampliaren el casc urbà amb noves edificacions d’arquitectura romana, tal és el cas del Coll del Moro i la creació de la ciutat de Gandesa.

A Barcelona va fer construir una gran presó situada a la Boqueria, fora de la muralla vella, per tancar els cabdills més responsables rebels, on segons sembla va patir martiri Santa Eulàlia anys més tard.

Any 192 aC.

Destrucció de Edeta.-

Cató molt rancorós, personalment ataca i destrueix Edeta. Sabia que Edecó tenia bona amistat amb Escipió i de la seva contribució a les victòries romanes, però ara era un gran enemic que dirigia una confederació de territoris contra Roma. Una victòria sobre Edecó, suposava un triomf personal i una humiliació a Escipió.

L’atac a la ciutat era exclusivament per esborrar del mapa la ciutat, donant més importància a la destrucció de les muralles que feia sistemàticament Cató, que presentar batalla. En successives onades entraven els romans a la ciutat calant foc a les cases, i matant indiscriminadament. La resistència de Edecó va causar moltes baixes als romans, però veient la impossibilitat de salvar Edeta, amb la intenció de Cató de no deixar cap edetà viu, Edecó i la seva família protegida per la guàrdia personal, creuant muntanyes van arribar a un port per embarcar en direcció a orient. Cató no va veure complir el desig de capturar en vida a Edecó, i seguint el seu programa va fer construir la nova ciutat al pla, que va anomenar Laurona, amb un repoblament de gent italiana i procedent d’altres ciutats romanitzades.

Any 191 aC.

L’exili de Edecó.-

Desprès de navegar per la Mediterrània, Edecó va arribar a Síria, essent acollits pel rei Antíoc, que era contrari als romans, on també hi havia Anníbal  que es va refugiar temporalment. D’aquesta manera es van veure les cares dos grans enemics del passat, tots dos derrotats pels romans, desprès d’una llarga sèrie d’esdeveniments que són història. El rei de Síria disposava d’un gran exèrcit, però era molt orgullós i prepotent, que havia guanyat diverses batalles als romans, creient que amb Anníbal podria conquerir Cartago i expandir el seu regne per tota la Tunísia que ambicionava per les seves riqueses. Respecte a Edecó li tenia reservat el comandament de les tropes per ocupar Grècia i les illes orientals mediterrànies.

Al front de l’exèrcit romà d’Àfrica es troba Corneli Escipió el gran amic de Edecó, que ara els romans anomenen Escipió l’Africà. Les circumstàncies de la vida fa que els romans guanyen la batalla de Termopiles, el rei sirià abandona l’escomesa i es retira al seu regne persa. Aquesta vegada Escipió vencedor, amb Anníbal i Edecó derrotats es tornen a trobar. Reunits tots plegats, i com era costum Escipió perdonava la vida als vençuts, l’encontre fou per rememorar la llarga historia dels veterans guerrers, que mai ningú hagués pogut sospitar per les guerres que havien mantingut en el passat. Convençuts que cadascú tenia el destí assignat, i entenent la fidelitat que els tocava viure per obediència i criteri als poders superiors, tots plegats es resignaven a viure el moment que els deparava la vida.

Amb total acord per les parts, Escipió decideix facilitar la fugida secreta de Edecó i Anníbal per salvar la situació de tots plegats. Arribats a Bitinia el rei de Prússia els descobreix i els obliga a formar part del seu exèrcit que també ha de lluitar contra els romans. En una batalla naval obtenen una gran victòria, però Anníbal amb setanta anys i saben que els romans havien posat preu pel seu cap, sospitant una traïció, va desaparèixer una nit. Els historiadors divergeixen sobre la seva mort, uns diuen que ell mateix es va enverinar, altres, que va fer cap a un racó de Turquia on va expirar de mort natural.  

Edecó aprofitant una embarcació de mercaders grecs que havien estat a Sagunt, i en altre temps van vendre objectes a Edecó, van anar fins Egipte per passar desapercebut com un mercader més. Al mercat que tot es tafaneja, va saber que els romans havien batejat la Mediterrània amb el nom de “Mare Nostrum” amb ostentació i orgull del seu poder. També va saber que Escipió havia estat processat per les constants acusacions de Cató, i que el Senat en atenció a la seva edat i trajectòria militar li havia concedit el retir a la vila romana de Linterna. Casualment la mort de Escipió i Anníbal es va produir el mateix any, com si l’historia volgués glorificar ambdós cabdill, que els seus respectius pobles no van saber honorar.

Any ..... aC.

El darrer rei de Edeta.-

Durant uns anys va viure en pau a Egipte sense ser reconegut ni molestat, els anys, l’esforç físic i ferides com a guerrer no perdonen en la senectut, i una epidèmia de pesta va acabar amb la vida de la seva estimada Hanna i algun dels seus fills, que segons la tradició va incinerar i guardar les cendres en cistes funeràries amb intenció de retornar a Edeta. A la primera ocasió i prenent les mesures pertinents, altra vegada amb l’ajut dels mercaders amics, que el van informar de la favorable situació a Laurona (antiga Edeta), va decidir el retorn a la terra de les seves arrels. Totalment desconegut es va instal·lar en una casa que disposava de jardí, i va donar sepultura al seus al·legats amb el dolor que comporta una situació com aquesta. Sol i abandonat va esperar el traspàs a la vida eterna, el dia que tots tenim assenyalat per tal esdeveniment.

Fills seus ocuparen càrrecs polítics a la mateixa Roma, i un nét membre del Senat, fou acusat de traïció i executat. Amb aquesta narració ens ha quedat amb força claredat, tota la trajectòria d’un gran guerrer, que també va dominar les “terres altes de l’altiplà dels Ports”, i que la Terra Alta ha de guardar en les pàgines d’or de la seva història, aquesta llacuna perduda en els temps, del que fou un gran cabdill, (segle III i II aC.) que va promocionar el cultiu de la vinya a la nostra terra exportant-la fins a Roma, i va lluitar per aconseguir la pau i prosperitat que ell sempre desitjava per a la gent de la seva terra.

D’aquesta manera van acabar els poblats ibers, que mai van ser capaços de formar una sola unitat o nació, que per raons ètniques ens pertanyien des de Múrcia fins a Montpeller, i que encara avui en dia enyorem potser amb les mateixes condicions de falta d’entesa com va passar fa més de dos mil anys.

Aquí donem per acabada aquesta aproximació històrica, que ha calgut consultar infinitat de llibres, i refiar de les llegendes populars per situar en el context de la història a un cabdill, príncep o rei, que fou el darrer de la nostra etapa ibera, i que en les seves estades a la Terra Alta, va promoure el cultiu de l’agricultura amb les tècniques més avançades que encara perduren, tot i ser el gran rei oblidat.