http://www.zaragoza.es/ciudad/usic/fondos/detalle_Fondo?id=21599
a
instancia de los jurados, concejo y universidad de la ciudad de
Zaragoza, y de Micer Alonso Muñoz de Pamplona, jurista, vecino de
Zaragoza, arrendador por 3 años y por la cantidad de 3000 florines de
oro, de los frutos y rentas de la encomienda de Orta, de la castellanía
de Amposta, perteneciente por provisión canónica a Fray Alonso Muñoz de
Pamplona, caballero de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra los
vecinos y habitantes de Barcelona y del principado de Cataluña, por el
secuestro de todas las pertenencias y rentas de aquella encomienda hecha
por Jaime Llunes, alguacil real, y Cristóbal de Costa, vecino de
Tortosa, en virtud de provisión de Don Juan Hernández Manrique, marqués
de Aguilar, y conde de Castañeda, lugarteniente general en el Principado
de Cataluña. (1544)
- La encomienda de Orta está situada dentro de la castellanía
de Amposta, en el priorato de Aragón, poseída por caballeros
aragoneses; su último poseedor fue Fray Juan Pertusa de Sarnes, natural
de Zaragoza.
https://books.google.es/books?id=Z5myijEaJ2AC&pg=PA59&dq=nuestra+se%C3%B1ora+de+gracia+orta&hl=es&sa=X&ei=svQFVYTrBI7vasr9gJgN&ved=0CDkQ6AEwBTg8#v=onepage&q=nuestra%20se%C3%B1ora%20de%20gracia%20orta&f=false
Viage del rey Carlos Segundo a Aragon 1677
pag 58 Finalmente, en nombre de la Nobilifsima Religion de San Juan de Jerusalen, llegò a los Pies del Rey, la Ilustrisima, y Venerable Asamblea, de la Castellania de Amposta, en Argon, precediendo à los Comendadores, Cavalleros, y Religiosos, de que entonces se formaua, è interuinieron en ella,...Don Manuel de la Cerda y Granada, Comendador de Orta...
En el cas d’Orta és relaciona quan era ocupada per les tropes borbòniques, les quals feren enderrocar el castell sobre el 1706 amb totes les edificacions hospitalàries corresponents. Segons un informe que és conserva redactat el 1712 pel mestre d’obresMiquel de Portua, fa la proposta de comprar uns baixos i pati a poca distància de la plaça d’Orta, per part de la comanda hospitalària per construir la nova seu, amb habitatge per al comanador, graners, trulls i cellers. Per altra banda diu que les obres tenien un pressupost de 500 lliures valencianes, tot i aprofitar la pedra del castell i la fusta de la pineda. No especifica si tot és obra nova o reedificació i adequació d’un antic edifici sobre el solar de 70 pams que indica, coincident amb la ubicació actual. Sigui com sigui, el 1721 les obres estaven enllestides i transmetem d’aquest document el següent paràgraf: “Casa con jardin y un patio para tener gallinas contigua a dicha casa que de nuebo ha fabricado dicho noble comendador don Jeronimo Muñoz de Pamplona a sus expensas después de demolido dicho castillo”. Amb posterioritat es va comprar un pati ja per l’any 1736 on hi havia tres trulls pel vi i l’oli. Totes aquestes dates deixen entreveure que la casa havia estat construïda abans, i possiblement es va reedificar i ampliar. Respecte a l’escut de Navarra del qual era oriünd el comanador Muñoz, també sembla afegit quan es va fer càrrec de l’edifici, al menys, les pedres que l’envolten foren retallades, en particular les de l’arc de la porta, on cap la possibilitat fos fet expressament com suport a la base de l’escut de pedra, quina fondària és inferior a les pedres dels costats, donant la sensació d’haver estat sobreposat. En aquest anys d’ocupació espanyola que encara perduren, havent perdut les llibertats nacionals els catalans, en abolir Felip V d’Espanya per mitjà del Decret de Nova Planta (ocupació militar, abolició de la llengua, edició de llibres en català, entre altres), Orta passa a dependre de la Castellania d’Amposta, marcadament dirigida sota el domini de les directrius del nou estat espanyol, ocupant els càrrecs polítics, religiosos (bisbes en particular), notaries i altre funcionariat públic, tots de procedència castellana, que el poble va d’haver acceptar en resignació. Alhora va començar la destrucció de tots els castells catalans, donant permís i fins i tot obligar agafar les seves pedres per les noves construccions particulars. Per això a la nostra terra el nom de “castellania” no va agradar mai i fou acceptat de bon grat el de Terra Alta. Deixant la part històrica que sempre ens recorda tants anys de submissió involuntària, seguim amb l’edifici, la casa també és coneguda com casa de la Comanda i Casa Membrado, possiblement pel cognom de la família que la va ocupar, tot i no aparèixer en cap de les amortitzacions efectuades el segle XIX, possiblement per tindre ja propietari. Actualment és de propietat particular, desconeixent l’arquitectura del seu interior. De la part visible de la façana, al primer pis disposa de quatre grans finestrals amb porticons de fusta, i al pis de sobre una bateria de nou finestres iguals on es pot considerar les engolfes de la casa. Al costat dret sobresurt una garita de pedra, on possiblement hi havia guàrdia per custodiar la casa. Pel desguàs de les aigües tres gàrgoles força llargues es poden apreciar a peu de carrer amb facilitat. Part d’aquest text, ha estat gràcies a les publicacions de Salvador Carbó i Sabaté.
La tributació d’impostos és coneix des que l’home és va voler administrar i viure en convivència, ja en època prehistòrica. És un tema que en haver de pagar sempre està mal vist per la butxaca, però en la edat mitjana a la qual ens referim en crear la Casa del Delme, el gravamen era de la dècima part de la producció agrària, que com sempre, també hi havia defraudadors que venien sota ma, o portaven els sacs directament a casa. Els temps han canviat, però la “pilleria” no. De tota manera altres impostos locals els podia imposar per part de l’església en efectuar les seves construccions de temples, ermites i altres necessitats, així com la Junta, ó Juntes Locals per l’obra civil o despeses sanitàries i de caritat.
Anem per l’edifici que contemplem a pocs metres de la plaça, i segons el mirem, no difereix gaire de les construccions medievals, de tal manera que encara una mica més si el comparem amb l’edifici de l’Ajuntament pel que fa a línies i finestres. No obstant aquesta observació no sabem de cert la data de la seva edificació, però tot fa suposar podia haver estat un palau d’una família benestant o en rang de noblesa, donat que altres edificis del Delme de poblacions veïnes així va succeir.
Conocida también como la casa de la encomienda o del diezmo, es un palacio renacentista construido a caballo de los siglos XVI y XVII y era la casa donde vivía el comendador de la orden hospitalaria. El estilo arquitectónico corresponde al renacentismo leridano, con una galería de arcos de medio punto en el desván y una garita de vigilancia en uno de sus extremos.
Actualmente la construcción es de propiedad particular pero en su tiempo fue la residencia oficial del recaudador de tributos de la orden de los hospitalarios.
